CDC I LA SEVA AMBIGÜITAT

Recordo quan Jordi Pujol era president de la Generalitat de Catalunya: un diumenge anava a una població de l’anomenada Catalunya profunda i oferia un discurs ple d’idees nacionalistes, sobiranistes i fins i tot independentistes, mentre el dilluns següent podia marxar a Madrid i comportar-se d’una forma radicalment diferent. Era aquella època en què per exemple l’ultraconservador diari madrileny ABC el va nomenar “espanyol de l’any”. Però aquell joc tan ambigu de Pujol, conegut popularment com "la Puta i la Ramoneta", no només no va finalitzar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) amb la seva retirada del primer pla de l’escena política, sinó que fins i tot s’ha vist incrementat.

El programa satíric i irònic de TV3 Polònia, quan realitza gags en què l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, n’és el protagonista, el personatge recreat per l’actor Bruno Oro acostuma a dir: “Si, tot i que...” Doncs aquest és evidentment, amb la lògica exageració caricaturesca, la manera en què actuen molts polítics de CDC.

Personalment, en aquests moments m’és impossible conèixer la ideologia exacta de la formació nacionalista i penso que molts habitants de Catalunya es troben en la mateixa situació. És incomprensible que, per exemple, mentre es pacta un dia amb el Partit Popular, el següent surti el portaveu del govern català, Francesc Homs (foto), i comenci a realitzar un parlament plenament sobiranista. Sembla evident que amb actes així, la gent pugui començar a perdre la confiança amb CDC per la terrible ambigüitat que caracteritza els seus dirigents.

El darrer episodi el tenim en la manifestació independentista que s’ha programat per a la pròxima Diada Nacional de l’11 de Setembre. No hi ha dubte que la marxa ha estat en bona part motivada per les contínues declaracions dels polítics convergents, però ara resulta que el president Mas no pensa encapçalar-la.

SÁNCHEZ GORDILLO

José Manuel Sánchez Gordillo, persona que em mereix un gran respecte i fins i tot simpatia i admiració, és un polític atípic i singular, el qual està molt allunyat d’allò més políticament correcte, crec que un dels grans problemes que té la nostra societat, si fa no fa, des dels conservadors, insulsos i artificials anys 80.

Sánchez Gordillo és alcalde de la localitat andalusa de Marinaleda i diputat d’Izquierda Unida a la Junta d’Andalusia. El personatge ja fa temps que és conegut per les seves accions sorprenents, però va arribar al cim de la seva popularitat quan fa unes setmanes, acompanyat d’un número important de col·laboradors, va irrompre en un supermercat i es va endur, sense passar per caixa, un munt de menjar per repartir entre la gent més necessitada.

Molta gent es por preguntar si es pot simpatitzar per les decisions de l'acalde i diputat. És veritat que robar no és precisament una acció edificant i positiva, i més quan es tracta d’un càrrec públic electe. A més a més, el polèmic episodi va tenir lloc en una empresa coneguda per la seva bona gestió i l’aparent bon tracte als seus treballadors, mentre que l’afer va provocar atacs d’ansietat en algunes treballadores, que evidentment no en tenen cap culpa de la situació per la qual estan passant Andalusia i els andalusos.

Tanmateix, jo em qüestiono que cal fer per aturar aquesta sèrie de mesures econòmiques que estan prenent els nostres polítics i les quals estan causant una important baixada del consum, tancaments de negocis, desnonaments d’habitatges, atur, precarietat laboral, injustícia, pobresa, misèria i fins i tot fam. Sembla clar que les manifestacions pacífiques, com les realitzades pels sindicats tradicionals i el col·lectiu del 15 M, de poc estan servint.

Malgrat tot, segueixo pensant que la violència o el pillatge no són les mesures més apropiades i només cal recordar com personatges històrics com Mahatma Gandhi o Martin Luther King van ser capaços d’aconseguir espectaculars i fonamentals canvis per la via del pacifisme.

Per acabar aquest article ens podríem preguntar si és més greu el que ha fet Sánchez Gordillo o allò que han realitzat polítics corruptes, gestors públics amb la mà trencada, banquers que han arruïnat les societats que gestionaven o especuladors diversos que ens han portat a l’actual situació. Penso que no hi ha cap tipus de dubte. 

QUÈ FA ERC ?

Dels partits polítics tradicionals de Catalunya, aquell que més simpaties em mereix és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), potser perquè hi van formar part els llegendaris presidents de la Generalitat Francesc Macià i Lluís Companys o perquè ha comptat últimament amb dirigents aparentment senzills i nobles com Joan Puigcercós o l’actual màxim mandatari Oriol Junqueras (foto).

Tanmateix, no entenc les estratègies d’ERC d’aproximar-se a CIU, quan de nou sembla quedar demostrat, almenys aquesta és la sensació que jo tinc, que el sobiranisme o l'independentisme només li valen a la coalició nacionalista per desviar l’atenció, per exemple dels pactes amb el PP, les retallades, el rescat o la crisi econòmica.

A més, m’agradaria recordar als dirigents d’ERC que en els temps que van tenir estretes col·laboracions amb CIU, durant els anys d’Heribert Barrera i Joan Hortalà, les coses no li van anar precisament massa bé i fins i tot van arribar a perdre representació al parlament espanyol i a l’ajuntament de Barcelona.

EL PROBLEMA DEL PSC

El Partit dels Socialistes Catalans (PSC) ha estat tradicionalment una associació que ha abraçat un ampli sector de la població catalana, des d’espanyols convençuts fins a sobiranistes moderats, sense oblidar que molts independentistes l’han votat en eleccions estatals com a vot útil per impedir el triomf del Partit Popular (PP), com va passar l’any 2004, en la primera victòria de José Luis Rodríguez Zapatero.

No obstant, les coses han canviat molt a Catalunya els últims temps, sobretot des del segon mandat de José María Aznar (2004 – 2008), amb majoria absoluta, i els atacs constants de la premsa madrilenya més dretana cap a alguns símbols catalans. Tot això ha motivat que gent que només era nacionalista moderada o simplement catalanista, ara sigui sobiranista o independentista, o que persones que no tenien cap simpatia pels nacionalismes actualment s’acostin a ells.

En aquests moments el PSC observa com votants tradicionals d’esquerra marxen a Iniciativa per Catalunya (ICV), molts electors catalanistes ho fan cap a Convergència i Unió (CIU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i, per si això no fos suficient, alguns d’aquells antics seguidors més allunyats del nacionalisme, es decanten ara pel PP, com ha succeït per exemple a Badalona o Castelldefels.

Per tant, el partit que ara encapçala com a secretari general Pere Navarro (foto), també alcalde de Terrassa, ha tingut enormes dubtes en el tema del pacte fiscal, introduït al Parlament de Catalunya pel president de la Generalitat Artur Mas. El PSC s’ha quedat en un terme mitjà, entre les tesis favorables, amb CIU, ERC i ICV, i les contràries amb el PP, però molt probablement els socialistes, amb aquesta decisió, que ha originat molta divisió en el mateix partit, s’ha allunyat encara més del votant catalanista i probablement no hagi recuperat l’antinacionalista.    

PARTITS O SECTES ?

No és cap secret que la democràcia amb que comptem a Catalunya, Espanya i la majoria d’estats mundials no és plena. No dic això pels mercats, la borsa i la prima de risc, que també, sinó per l’absència de les anhelades llistes obertes, en les quals els ciutadans puguin elegir aquells candidats que desitgin i no trobar-se amb una relació ja tancada.

Un altre símptoma de l’escassetat democràtica el tenim en allò que va succeir fa uns dies, quan un diputat socialista del Parlament de Catalunya, Ernest Maragall (foto), exconseller d’Educació, va votar de manera diferent als altres membres del PSC sobre el tema del concert fiscal. Un dia després del fet, el partit va invitar Maragall a abandonar el seu escó.

Una cosa semblant va tenir lloc fa unes setmanes quan un diputat del PP a les Balears va votar en contra de què el domini de la llengua catalana deixés de ser obligatòria per ser funcionari a les Illes i els populars no van dubtar a expulsar-lo del partit. No es tracta d’un problema del PSC i el PP, sinó de la totalitat dels partits, almenys aquells amb més representació en els diferents parlaments.

Per tant jo em pregunto: Són partits o són sectes ? Hi ha democràcia interna als partits catalans i espanyols ? No seria el més normal i natural el contrast d’opinions ? Quina pena.

GRÈCIA

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que sento moltíssim en la situació que es troba la població més humil i depauperada de Grècia, com també d’altres estats europeus que arrosseguen la crisi econòmica com Espanya, Irlanda, Itàlia o Portugal, la qual no té la culpa de l’origen de la carestia per la qual està passant el continent, sobretot pel que fa a la zona sud.

Tanmateix, personalment no m’estranya que el país hel·lè hagi arribat a la situació actual. Vaig tenir l’oportunitat de passar una setmana a Grècia entre finals de desembre de 2011 i inicis de gener d’aquest 2012 i vaig poder observar una sèrie de coses com a mínim sorprenents:

- Vam agafar un taxi des de l’aeroport d’Atenes fins al centre de la capital grega. Ens havien assegurat que aquest trajecte tenia una tarifa estàndard, però el conductor ens va cobrar pràcticament el doble.

- Quan vaig anar a efectuar el primer pagament de l’hotel d’Atenes on ens vam allotjar, el recepcionista em va dir que la meva targeta de crèdit no funcionava. Després va provar amb la de la meva esposa i tampoc anava bé. Quan vaig insinuar que marxaríem a un altre establiment, de sobte les targetes s’havien arreglat.

- Vam portar el cotxe que havíem llogat a una gasolinera que es trobava a prop del complex de Micenes: en aquest cas vam poder pagar amb la targeta, però els treballadors  del lloc a penes coneixien el seu funcionament per realitzar el pagament i els vam haver d’assessorar.

- Vam anar a un hotel de luxe als afores de la localitat d’Olímpia. Quan li vaig lliurar la targeta de crèdit al recepcionista, vaig cometre l’error de deixar a la seva vista els bitllets que portava a la cartera, els quals va mirar fixament. Curiosament, la targeta no “funcionava” i vaig haver de pagar en efectiu.

- Vam anar a visitar les ruïnes d’Olímpia en cap de setmana, però les vam haver d’observar des de fora el recinte perquè els funcionaris feien vaga per no cobrar la paga de festivitat.

- Vam realitzar el trajecte de la costa nord de la península del Peloponès per una autopista de pagament que només tenia un carril. On han anat a parar els diners que la Unió Europea presumptament va atorgar a Grècia per a la construcció d’obres públiques ?

En definitiva, un autèntic desgavell.

NO HAURÍEM DE SER VICTIMISTES

Des d’aquí vull deixar ben clar que crec que l’estat espanyol no és just amb Catalunya, encara que no compto amb prou proves per certificar-ho en un 100%, i que sembla evident que el període econòmic pel qual passa el nostre país és força delicat, en un moment en què la Generalitat sembla que es pot plantejar un rescat o una cosa semblant.

Realment és increïble que una de les autonomies que més col·labora en la solidaritat de l’estat pugui demanar una intervenció, mentre que d’altres que reben molt més del que atorguen, i no cal donar noms, no en tinguin la necessitat. Algú es podria imaginar que, pel que fa a Europa, Alemanya o França demanessin abans el rescat que Grècia o Portugal ?

De totes maneres, no crec, i és una apreciació molt personal, que el victimisme sigui la tàctica més idònia que ara pugui usar la nostra nació, i sembla que tant Convergència i Unió com Esquerra Republicana de Catalunya estan decidits a usar aquesta estratègia. Tampoc és tan estrany en un país com el nostre que celebra una dolorosa derrota com a Diada Nacional i que ha rebut tantes ofenses a la seves història, llengua i cultura.

Canviant de temàtica, recordo les meves infància, adolescència i joventut quan el FC Barcelona feia servir grans dosis de victimisme cada vegada que la institució es veia perjudicada per algun arbitratge o qualsevol decisió federativa. Durant aquells temps, el Barça assolia pocs títols i aquests eren moltes vegades de segona fila.

Un home de fora, l’holandès Johan Cruyff, va decidir canviar radicalment l’estratègia victimista del club, que tan havia marcat, per exemple, els temps d’Agustí Montal fill i els primers anys de Josep Lluís Núñez. Casualitat o no, el canvi de tendència en l’entitat blaugrana s’ha traduït en un gran número de títols i en les millors èpoques de la història de l'entitat, doncs entrenadors com Louis van Gaal, Frank Rijkaard i molt especialment Pep Guardiola han continuat amb la mateixa filosofia, que només va quedar aparcada durant la trista etapa de Joan Gaspart a la presidència del club.

Des de l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou i fins els nostres dies, el Barça ha conquistat més de la meitat dels campionats de Lliga de la seva història (11 de 21) i la totalitat de títols de la Copa d’Europa i Lliga de Campions que el club té a les seves vitrines, quatre concretament.

Sincerament crec que Catalunya s’hauria de mirar en aquest mirall i espero que no hagi de venir ningú de fora per realitzar un camí que el mateix Guardiola, quan va rebre una insígnia de la Generalitat de Catalunya, i el periodista Joaquim Maria Puyal (foto), durant el pregó de les últimes festes de la Mercè de Barcelona, ja van deixar clar.