UNA LLUM APAREIX AL VATICÀ

El Papat ha estat normalment una institució molt conservadora i, durant força èpoques de la història, entre elles el món actual, no ha estat precisament un ens molt edificant des del punt de vista moral, com ho proven els últims anys, per exemple, el silenci mostrat davant la lacra de la pederàstia o els presumptes tripijocs del Banc Ambrosià. No podem oblidar tampoc que el gran cisma que va viure l’Església al segle XVI va tenir lloc per les pràctiques no massa ètiques de les elits pontifícies.

Semblava que les coses podien canviar amb l’elecció, a començaments de la dècada dels 60 del segle XX, del Papa Joan XXIII, que va convocar l’històric concili ecumènic de Vaticà II, en un intent de posar al dia l’Església i apropar la religió catòlica al poble. La mort de Joan va motivar que el certamen fos clausurat pel seu successor, Pau VI, que va seguir les mateixes directrius, les quals semblava igualment acceptar l’efímer papa Joan Pau I.

Tanmateix, el procés d’obertura es va tancar amb l’elecció del papa polonès Joan Pau II, un home d’idees molt conservadores, fet bastant usual al món en aquella època compresa entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, quan per exemple Ronald Reagan va guanyar les eleccions nord-americanes, Margaret Thatcher va vèncer en els comicis britànics, Menahem Begin es va convertir en el primer mandatari de dretes a Israel  o l’aiatol·lah Khomeini va instaurar una república teocràtica de tipus islàmic, encara vigent, a l’Iran.

Amb Joan Pau II, que va posar el seu gra de sorra en l’enderrocament del comunisme a l’est d’Europa, i el seu successor, l’alemany Benet XVI, allò aconseguit els anys anteriors es va paralitzar, però amb el nou papa, l’argentí Francesc I, sembla que una llum apareix al vaticà i que la situació pot donar un nou gir.

En el poc temps que porta al capdavant de l’Església Catòlica, Francesc ha tingut diferents gestos que permeten ser optimista, com ara acostar la institució als més necessitats, els canvis a la Cúria romana, a la qual ha criticat, els intents de posar en ordre els temes bancaris, rentar els peus a presos d’un centre penitenciari de la capital italiana, entre ells una reclusa musulmana, comentar que ell no és ningú per criticar les persones homosexuals o afirmar que els bisbes parlen massa de temes com la mateixa homosexualitat, els anticonceptius o l’avortament.

És evident que el papa Bertoglio no és un defensor de l’homosexualitat, dels mètodes anticonceptius i, molt menys, de l’avortament, el qual ha condemnat públicament, però allò que Francesc intenta, o almenys això és el que s’entreveu de les seves paraules i accions, és que els religiosos haurien de parlar més d’altres temes com la pobresa, la misèria, la fam, la injustícia social, l’atur, les guerres, la corrupció, la crisi econòmica, el capitalisme ultra-liberal o del fet que, a pocs quilòmetres al sud de Roma, concretament a la petita illa de Lampedusa, més de 300 immigrants hagin perdut la vida a les aigües del Mediterrani.  

NO CREC QUE ARTUR MAS I CONVERGÈNCIA CONVOQUIN MAI UNA CONSULTA

Durant l’estiu de l’any 2012, Artur Mas lluitava per tenir un finançament econòmic just per a Catalunya, semblant d’aquell de què disposen a Euskadi i Navarra. El president de la Generalitat de Catalunya, a més a més, va demanar a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que la manifestació de l’11 de Setembre d’aquell any ho reivindiqués, però l’ANC li va contestar que la concentració es faria per demanar la independència, paraula que Mas mai ha pronunciat.

Quan la marxa de l’11 de Setembre va suposar un triomf indiscutible i espectacular, Mas va voler apropiar-se de l’èxit i va fixar eleccions anticipades. Probablement, el propòsit del President era el de guanyar els comicis per majoria absoluta, o almenys aconseguir una victòria molt clara que li permetés, més o menys, governar sense suports. En aquesta circumstància, Mas segurament hagués continuat amb les retallades, les que ara Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) sembla evitar, i tot fa indicar, pel que fa al tema de la consulta sobiranista, que hagués deixat passar el temps fins el 2016, any en què finalitza l’actual legislatura, argumentant que el govern espanyol no li donava cap opció de convocar-la.

No obstant, Mas no només no va assolir la majoria absoluta, sinó que a més va perdre 12 diputats, per la qual cosa es va veure obligat a pactar amb ERC. Penso que des d’aquell moment el President es troba ubicat en una espècie de fangar del qual no sap com sortir-ne. D’una banda no pot contrariar al seu soci parlamentari, però, d’una altra banda, em fa la impressió que tampoc s’atreveix o desitja posar data a una consulta, i amb una pregunta clara i concisa, intentant guanyar temps per on pugui, encara que aquest se li està acabant.

La dreta nacionalista catalana sempre s’ha sentit més còmoda al costat d’una Espanya estable i tranquil·la que no pas enmig d’una situació d’incertesa i en tenim alguns exemples: quan Francesc Cambó va preferir la dictadura de Miguel Primo de Ribera a una societat dominada per l’anarquisme, quan Jordi Pujol, arran de guanyar les eleccions de l’any 2000, va prioritzar el suport del Partit Popular (PP), llavors durant la majoria absoluta de José María Aznar, que no pas d’ERC, o quan el mateix Mas va pactar amb el llavors president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, la retallada de l’estatut o va elegir el suport del PP d’Alicia Sánchez Camacho abans de l’esclat independentista.

Joan Herrera, l’actual líder d’Iniciativa per Catalunya, va comentar fa uns dies al Parlament que estimava Catalunya, però que no confiava en el seu president. Jo subscric les paraules del polític ecosocialista, encara que no entenc perquè Oriol Junqueras i ERC si que tenen confiança amb Mas tenint en compte els precedents. Espero que la raó no sigui perquè el partit republicà també es troba en un  procés d’intentar, com es diu popularment, “marejar la perdiu”.

La pregunta, però, és la següent: Què farà Mas quan hagi de prendre una decisió ?

A la foto, Mas i Junqueras.    

POC O RES ES POT ESPERAR D’EUROPA

Fa la sensació que des d’alguns sectors nacionalistes i independentistes de Catalunya pensin que perquè Catalunya algun dia disposi del dret a decidir o pugui arribar a ser un estat independent la solució es troba en la Comunitat Econòmica Europea, però em temo que d’Europa poc o res es pot esperar i hi ha raons sobrades per pensar-ho:

La rebel·lió dels Segadors. Quan Catalunya es va aixecar al segle XVII contra el Comte Duc d’Olivares, vàlid del monarca Felip IV, França, llavors regida pel cardenal de Richelieu, va donar suport als catalans. Tanmateix, una vegada assegurada la victòria contra els castellans, en una part de la Guerra dels 30 Anys, el regne de França, mitjançant la Pau dels Pirineus, va abandonar a la seva sort Catalunya i, a més, es va annexionar l’Alta Cerdanya i el Rosselló.

L’Onze de Setembre de 1714. Durant la Guerra de Successió espanyola, arran que el rei Carles II morís sense descendència, països com Àustria, Anglaterra o Holanda van defensar, al costat de la Corona Catalano – Aragonesa, la continuïtat de la dinastia dels Habsburg al tron espanyol, a diferència de França i la Corona de Castella, que desitjaven l’arribada dels Borbons al regne hispà. Una vegada austríacs i anglesos van aconseguir una compensació en forma de territoris mitjançant el Tractat d’Utrecht de 1713 (els primers van rebre possessions  a Itàlia i als Països Baixos i els segons les places de Gibraltar i Menorca), van deixar catalans, aragonesos, valencians i els habitants de les Illes Balears sols davant el perill. Finalment, les tropes franceses i castellanes van trencar la resistència de Barcelona, van instaurar la nova dinastia, amb la coronació de Felip V, i van imposar els decrets de Nova Planta, que van acabar amb les institucions de caràcter nacional.

El franquisme. Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), amb les derrotes del nazisme alemany d’Adolf Hitler i el feixisme italià de Benito Mussolini, els republicans espanyols derrotats a la Guerra Civil (1936 – 1939) van demanar als principals estats europeus, com França i el Regne Unit, que acabessin amb la dictadura franquista, però no només no ho van fer, sinó que fins i tot van acabar reconeixent el règim pocs anys més tard.

Finalment, i encara que això no té res a veure ni amb Catalunya ni tampoc amb Espanya, s’ha de recordar el penós i vergonyós comportament d’Europa pel que fa a la guerra de Bòsnia i Hercegovina, de forma especial quan hi va tenir lloc la neteja ètnica sèrbia a l’enclavament musulmà d’Srebrenica.  

EL MITE DE LA MANIPULACIÓ

Des d’Espanya corre un mite, una llegenda urbana, que diu que actes tan multitudinaris com la manifestació de l’any 2012 i la cadena humana (foto) d’aquest 2013, en tots dos casos corresponents a la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, han estat fruit de la manipulació que exerceixen Artur Mas, en particular, i el govern de la Generalitat i els mitjans de comunicació públics catalans, en general. No es tracta només d’informacions que arriben dels sectors més dretans de l’estat, sinó també, en algun cas, dels teòricament progressistes.

És cert que la Generalitat de Catalunya, especialment pel que fa al seu portaveu Francesc Homs, i els mitjans públics com TV3 estan realitzant una enorme tasca per introduir temes com el dret a decidir de Catalunya i d’altres de semblants, però d’aquí a pensar que la població catalana està manipulada hi ha un abisme.

En primer lloc, una gran part dels habitants catalans tenen prou cultura i personalitat com per no deixar-se manipular.

En segon lloc, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va demanar a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), organitzadora dels dos esdeveniments descrits, que la manifestació del 2012 tractés del finançament i no de la independència, a la qual cosa l’ANC es va negar. Posteriorment, CDC va perdre 12 diputats en les eleccions que van tenir lloc unes setmanes més tard i actualment totes les enquestes vaticinen una victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya si ara es portessin a terme uns comicis. Per tant, no fa la sensació que els màxims representants de CDC, que mai han pronunciat la paraula “independència”, tinguin massa força en l’opinió pública catalana. 

10 RAONS PER EXPLICAR EL FRACÀS DE MADRID 2020



La crisi econòmica. Malgrat que sembla que en l’horitzó hi puguin haver brots verds, no hi ha dubte que la crisi econòmica i financera és encara força evident a l’estat espanyol, amb unes tasses d’atur espectaculars, indecents i vergonyoses.

La corrupció. Els casos de corrupció que tenen lloc a Espanya, amb l’afer Luis Bárcenas al capdavant, no representen, evidentment, una imatge massa positiva per al país.

La marca Espanya. En aquests moments, lluny d’oferir glamur, la marca Espanya suggereix atur, corrupció, crisi, endeutament, caos i despreocupació.

El dopatge. A diferencia d’allò que ha succeït en altres països com els Estats Units, França o Itàlia, a Espanya fa la sensació que no es lluita suficientment per destruir la xacra del dopatge, com bé ho demostra la irrisòria i ridícula sentència del cas Port.

Els polítics. A diferència d’un solvent Felip de Borbó, les actuacions a Buenos Aires del president del govern, Mariano Rajoy, que va fer el parlament en castellà, i molt especialment de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella (foto), van ser força deficients.

La prepotència. A diferència del caràcter català, pessimista i autodestructiu, el tarannà espanyol és més aviat tot el contrari: prepotent i desmesuradament optimista. La informació lliurada pel Mundo del Siglo XXI, en què es deia que Madrid tenia gairebé 50 vots assegurats, no va agradar gens al COI.

Una ciutat endeutada. Madrid és en aquests moments la ciutat espanyola més endeutada

Els problemes diplomàtics. Els afers del president bolivià Evo Morales i de Gibraltar, han pogut restar vots arribats de l’Amèrica Llatina i la Commonwealth respectivament.

Les penúries d’algunes federacions. No dóna gens de bona imatge que federacions espanyoles d’esports modestos no tinguin cap més remei, debut a l’escassa liquiditat de què disposen, de fer pagar els viatges als seus esportistes.

L’atractiu de Tòquio. Els rivals, encara que Madrid semblava que no ho tingués en compte, també juguen i, malgrat Fukushima i les seves conseqüències, no hi cap dubte que Tòquio, en particular, i el Japó, en general, ofereixen atractiu, seguretat, serietat i competència. 

NARCÍS SERRA I EL DESTÍ

Narcís Serra acaba de ser imputat pel cas de Catalunya Caixa, debut a la gestió efectuada a l’entitat bancària quan ell en va ser el president.

Serra, militant socialista, va ser elegit el primer alcalde de Barcelona després de la reinstauració de la democràcia a l’estat espanyol. Va ser ell qui va iniciar la carrera per demanar els jocs olímpics de 1992, però, arran de la victòria del PSOE de Felipe González a les eleccions generals espanyoles de 1982, va acceptar la proposta del polític andalús de convertir-se en ministre de Defensa, malgrat que s’havia lliurat de realitzar el servei militar per problemes oculars.

Pel que fa a l’alcaldia de Barcelona, Serra va ser substituït per Pasqual Maragall, el qual va situar l’objectiu dels jocs com a primordial en les seves primeres legislatures. El COI va atorgar l’esdeveniment a la capital catalana, l’organització va suposar un enorme èxit, la Ciutat Comtal, que es va obrir de forma massiva al turisme, es va transformar dràsticament i Maragall es va convertir en un autèntic heroi.

Mentrestant, Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern espanyol després de la dimissió d’Alfonso Guerra, va tenir més aviat un paper gris en el món de la política i fins i tot polèmic quan Espanya va decidir, en un període en què el polític català era encara el titular de la cartera de Defensa, prendre part de la primera guerra del Golf, amb l’enviament de soldats de lleva a les proximitats del conflicte bèl·lic.  

Què hagués passat si Serra no hagués acceptat ser ministre i hagués continuat com a alcalde de Barcelona ? Molt probablement seria avui recordat com un dels polítics més emblemàtics de Catalunya i potser mai hagués estat president de Catalunya Caixa. 

250 ALTS CÀRRECS !!!

Quan Artur Mas (foto) va aconseguir vèncer en les eleccions de l’any 2010, el govern que va encapçalar, que llavors comptava amb el suport del PP d’Alicia Sánchez Camacho, va iniciar una sèrie d’espectaculars retallades, algunes d’elles en sectors tan importants i delicats com la sanitat i l’educació. En l’actualitat, segurament perquè ara depèn de l’ERC d’Oriol Junqueras, la tissorada podríem dir que s’ha estancat una mica.

Durant els anys de presidència de Mas, per exemple s’han eliminat quiròfans, s’han allargat les llistes d’espera per a intervencions, s’han deixat de pagar al dia tant a farmàcies com a residències de persones dependents, s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per aula, s’han retirat beques de menjador escolars, no s’han substituït mestres quan aquests han estat de baixa o s’han eliminat pagues extres de funcionaris i, si bé és veritat que potser cap infant passa a gana a Catalunya, fonamentalment gràcies a la tasca d’ONG com Càritas o el Banc dels Aliments, és molt probable que hi hagi al país nens i nenes que no disposin de tots els aliments necessaris per portar una dieta adient i que, per tant, podrien trobar-se en situacions de malnutrició.

Malgrat tot això, l’altre dia vaig poder observar que el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va reunir els 250 alts càrrecs de l’administració per parlar del futur de la nostra nació. Fan falta tants directius ? Quantes retallades s’haurien pogut evitar, posem per cas, només amb la meitat d’aquests alts responsables ?