POSSIBILITAT D’UN RIDÍCUL HISTÒRIC I ESPANTÓS

El tema de la consulta sobiranista de Catalunya està bastant enrarit i molt em temo que, per evitar un ridícul històric i espantós, serà necessària, una vegada més, la intervenció de la societat civil catalana.

En un principi, 5 de les 7 forces polítiques que es troben representades al Parlament de Catalunya (totes excepte PP i C’s), es trobaven més o menys unides en la recerca d’un referèndum perquè el poble català pogués expressar democràticament el futur del seu país. No obstant, el PSC, penso que molt pressionat pel PSOE, ha estat el primer partit en desmarcar-se del procés, doncs els socialistes catalans només estarien disposats a donar suport a una votació si aquesta la permetés el govern espanyol, situació que sembla impossible amb el PP al poder i gairebé irrealitzable en cas de tornar el PSOE.

Per tant, en aquests moments tan sols resten CIU, ERC, ICV i CUP. D’una banda, en el cas de CIU hi observo dos grans problemes: el primer, el rebuig d’UDC a la independència, mentre que el segon té el seu origen en la tradicional i de vegades exasperant ambigüitat de CDC, que, en cas que finalment s’atrevís a convocar un referèndum, fet del qual en tinc encara molts dubtes, potser ho faria mitjançant una pregunta inintel·ligible. D’altra banda, veig a ICV poc convençuda en aquest procés sobiranista, fins el punt que no m’estranyaria que s’acabés abaixant del tren.

Per tant, només restarien com a blocs polítics clarament favorables a una consulta clara i diàfana ERC i CUP, grup aquest que només compta amb tres diputats al Parlament. Seria d’esperar que els polítics fossin prou responsables almenys per evitar el que podria significar ser la riota de l’estat espanyol i del continent europeu. 

TU DEDICAT AL HIP HOP

El pitjor que li pot succeir a una activitat, encara que en principi les conseqüències siguin positives, és que es posi de moda, tal com es pot observar, actualment, amb el món de la cuina, les estrelles Michelin o els xefs mediàtics, que te’ls trobes a totes parts.

Una de les coses que s’han posat del moda els últims anys ha estat un tema tan seriós com la solidaritat. És cert que aquest fet ha permès a diferents ONG recaptar més diners i, d’aquesta manera, portar a terme diversos projectes, però també li ha donat un aire més frívol, snob i fins i tot glamurós, adjectius que penso que suposen una contradicció quan es parla de fets com la fam, la misèria, la injustícia social o la violència.

D’aquesta forma, penso que actualment es pot diferenciar entre solidaritat i bonisme. Solidària és la persona que es compromet profundament amb una causa, de manera sincera i desinteressada, generalment des de l’anonimat, sense importar-li en absolut si la tasca s’organitza, posem per cas, al barri de la Mina o en un país de l’Àfrica o l’Amèrica Llatina. Les seves accions no venen generades de la mala consciència o la superstició.

Pel contrari, el bonista és un ésser que es compromet de forma superficial, a qui li agrada donar publicitat a les seves accions, que s’apunta a viatges solidaris a llocs com Guatemala, Nicaragua, Mali o el Senegal, encara que treballar en un barri obrer de la seva localitat no l’acaba d’atreure, i que moltes vegades es mou per la mala consciència, fet molt típic en els progres adinerats.    

Aquests bonistes, a part de la superficialitat i un comportament bastant artificiós, tenen també un altre defecte: la pràctica del classisme cultural. Si la dreta liberal i burgesa tradicional ha utilitzat abastament el classisme de tipus econòmic, que els ha portat a no relacionar-se amb persones d’una escala inferior en aquest aspecte, els representants del sector bonista, comprés sobretot per personatges del món de l’art, la intel·lectualitat i l’espectacle, rarament entaularan amistat o mantindran una conversa amb una persona culturalment inferior.

Fa un temps vaig poder assistir a unes conferències sobre immigració realitzades al CCCB de Barcelona. Recordo que una ponent brasilera va comentar, més o menys, que a l’immigrant, sense negar-li la seva cultura autòctona, es bo introduir-lo en les tradicions del país d’acollida perquè és una bona forma, potser la millor, que se senti còmode i acceptat.

Tanmateix, i gràcies a progres, pseudointel·lectuals, alguns joves autoproclamats alternatius i altres tipus de bonistes, fa uns anys es va posar de moda a Barcelona a introduir joves immigrants amb problemàtiques potencials, com la droga o la delinqüència, en el món de la música hip hop, un gènere que particularment, encara que no m’encanta, respecto moltíssim i que ha regenerat una cosa tan important com la cançó protesta. No obstant, i sense ànim de caure en la demagògia, sembla com si els hi diguessis: “tu dedicat al hip hop perquè és per al que estàs capacitat, mentre nosaltres ens dedicarem a altres activitats com la lectura, el teatre o la música clàssica".

CONGRÉS DEL PSOE: NO EM CREC RES

Fa uns dies, el PSOE va celebrar un congrés federal en què es va parlar de temes com la crisi econòmica, la rebaixa dels serveis socials, l’afer religiós o el procés sobiranista de Catalunya. Tot van ser bones intencions, en la línia ideològica amb què, fa més de 100 anys, Pablo Iglesias va fundar el partit.

Entre d’altres coses, es va decidir que, una vegada el partit torni al poder (tal com estan les coses poden passar encara molts anys), es retornaran prestacions socials que el PP ha eliminat, es revisarà la diplomàcia amb el Vaticà i es cercarà un canvi en la Constitució que permeti un estat federal.

És bastant curiós que aquestes innovacions hi tinguin lloc sota la secretaria general del veterà Alfredo Pérez Rubalcaba (foto), un home afable i correcte, però que ha estat ministre en les dues èpoques del desencant socialista espanyol, les protagonitzades per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero.

Serveis socials. És sorprenent que ara els socialistes prometin restaurar ajuts socials quan, per exemple, González va crear, a principis de la dècada dels 90, els anomenats contractes escombraries, mentre Zapatero, una vegada plenament instal·lada la crisi que prèviament havia silenciat, va abaixar el sou als funcionaris i va eliminar el xec nadó que ell mateix havia instaurat.   

Acords amb la Santa Seu. Tinc molts dubtes que el PSOE estigui disposat a canviar la seva diplomàcia amb el Vaticà, encara que el nou papa, Francesc I, sigui presumptament un home obert, dialogant i accessible. És cert que, durant l’època de Zapatero, aspectes com el casament de parelles homosexuals o l’avortament van enutjar la Conferència Episcopal Espanyola, però també que les escoles religioses, fins i tot aquelles que separen els alumnes per sexe, van seguir rebent subvencions com a centres educatius concertats.

Estat federal. El PSOE, quan ha estat al govern, ha fet més aviat poc, o pràcticament res, per aconseguir que algun dia Espanya sigui un estat federal, i encara menys des d’un punt de vista asimètric. González va ser un dels artífexs de la controvertida llei orgànica de la LOAPA, de caràcter centralista, mentre Zapatero, que va dir que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, després el va retallar, amb la col·laboració de l’ara “sobiranista” Artur Mas, i posteriorment va preferir mirar cap a una altra banda quan el Tribunal Constitucional el va triturar. A més, encara que Rubalcaba i altres socialistes, com els del PSC, estiguessin disposats a canviar la Constitució, no crec que els personatges més jacobins del socialisme espanyol com Susana Díaz, actual presidenta de la Junta d’Andalusia, ho acceptessin.

Doncs no, no em crec el PSOE i espero no cometre de nou l’error de donar el meu vot a aquest partit, tal com vaig fer en les eleccions generals de 1982 i 2004, que respectivament van significar els primers triomfs de González i Zapatero.  

QUÈ HA PASSAT AL PAÍS VALENCIÀ ?

Recordo quan estudiava geografia a EGB i BUP, ja fa molts anys, que apreníem que Catalunya i el País Basc eren els territoris més industrialitzats de l’estat espanyol, mentre que a continuació es trobava el País Valencià, llavors una de les regions més riques i avançades d’Espanya, essencialment per les seves factories tèxtils, de calçat i de transformació d’aliments, fonamentalment dels fruits cítrics.

Però és evident que la situació ha canviat radicalment i actualment València és una de les autonomies més deprimides d’Espanya, amb factors com una profunda i escandalosa corrupció, un deute públic descontrolat, un malbaratament que ha causat estralls o una gestió política pèssima.

Es fa molt complicat comprendre com la població valenciana ha pogut atorgar continuades majories absolutes a un partit, el PP, que ha tingut o segueix tenint polítics imputats en diversos casos de corrupció, o almenys amb molts dubtes sobre la seva gestió, com l’expresident Francisco Camps (foto), l’alcaldessa de València Rita Barberà, Ricardo Costa, Juan Cotino o l’increïble i peculiar Carlos Fabra, molts anys president de la Diputació de Castelló, província en la qual, segons algunes fonts, pràcticament ha exercit com a cacic.

  

L’últim capítol del caos valencià el tenim en el tancament de Canal 9, la televisió autonòmica, una mostra més d’inversemblant malbaratament econòmic, que segueix a l’organització de la Copa Amèrica de Vela, la paralització de les obres del nou estadi del València CF, la construcció d’un circuit urbà per portar a terme el GP d’Europa de Fórmula 1, el parc d’atraccions Terra Mítica, ubicat a la Costa Blanca, la Ciutat del Cine d’Alacant, el desèrtic aeroport de Castelló o la Ciutat de les Arts i les Ciències de la capital, una magnífica obra arquitectònica de Santiago Calatrava que, evidentment, la Generalitat no es podia permetre. 

QUI ES MOGUI NO SURT A LA FOTO

La frase del títol d’aquest article la va comentar presumptament el peculiar polític socialista Alfonso Guerra, un dels personatges més jacobins, mal educats, malcarats i provocadors del post-franquisme. Qui va ser vicepresident del govern espanyol la va pronunciar, aparentment, per explicar que aquell qui diferia del punt de vista general del partit, en aquest cas el PSOE, en quedaria fora de qualsevol lloc de responsabilitat.

Fa dos diumenges, en el suplement del Periódico de Catalunya “Més Periódico”, vaig llegir les declaracions de polítics en un llibre que ha escrit un periodista amb força experiència parlamentària. Per exemple, l’alcalde de Vic, i exmilitant d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Maria Vila d’Abadal (foto), declarava, si fa no fa, que en els seus temps de membre de l’aparell del partit que presideix Josep Antoni Duran Lleida, li va tocar realitzar tasques tan desagradables com notificar a gent plenament vàlida i preparada que no podien accedir a un lloc concret de les llistes electorals, per raons tan increïbles com tenir un criteri propi o no compartir el 100 % la doctrina del partit.

Moltes vegades m’he preguntat, almenys pel que fa a l’estat espanyol, si les agrupacions polítiques són sectes. És molt penós que, per votar en contra de la voluntat majoritària del partit, un polític hagi estat sancionat, expedientat o fins i tot expulsat. Quan el poble es queixa de la manca de democràcia real, a més de referir-se a la possibilitat de poder votar llistes obertes o participar de forma més directa en la presa de decisions, pensa també en aquestes circumstàncies, crec que intolerables en un estat de dret.

Canviant de temàtica, i encara que això pugui ser una percepció parcial i subjectiva, fa gairebé tres dècades que em trobo en el món laboral i he pogut comprovar que també en aquest àmbit, tal com succeeix en les diferents associacions polítiques, que un empleat ascendeixi ràpidament depèn més de la seva permeabilitat a la tesi general de l’empresa, la seva disciplina, l’absència d’un criteri propi i l’habilitat en les relacions socials, que no pas de les seves capacitats, personalitat, intel·ligència, preparació, aptitud i competències.    

LLIÇÓ D’HISTÒRIA A CARME CHACÓN

L’exministra de Defensa Carme Chacón, que ha intentat, intenta i seguirà intentant ser algun dia la secretària general del PSOE, malgrat que ha protagonitzat els pitjors resultats que mai hagi obtingut el PSC en unes eleccions generals, va marxar fa unes setmanes a Miami, sembla ser que per impartir classes. No obstant, la política socialista ha tornat aquests dies a Espanya i ha comentat que els polítics catalans manipulen la història.

Sóc historiador i, al llarg de la meva vida, he llegit molts llibres d’història escrits per professionals de diferents ideologies. Penso que he pogut extreure vàries conclusions i es poden argumentar, sense ànim de manipulació, les següents concrecions sobre la història de Catalunya.

La Marca Hispànica. Carlemany, emperador carolingi, va invadir la península Ibèrica, quan aquesta es trobava ocupada pels musulmans, i va conquistar les ciutats de Girona i Barcelona. Amb el pas dels anys, els successors de Carlemany van perdre la seva capacitat de control sobre els diferents territoris de l’Imperi Carolingi i aquests, entre els quals Catalunya (el que ara es coneix com la Catalunya Vella), es van independitzar.

Reconquista autònoma. Quan Catalunya va perdre la majoria de possessions ultra-pirinenques, després de la batalla de Miret, on va morir el monarca Pere el Catòlic, i una vegada ja s’havia portat a terme la unió amb el Regne d’Aragó, catalans i aragonesos van fer la seva particular reconquista davant els sarraïns. Si bé és veritat que, en algun moment, hi van haver col·laboracions amb Castella, com per exemple en la decisiva batalla de les Navas de Tolosa, mentre la Corona Catalano – Aragonesa recuperava les terres valencianes i les Illes Balears, la Corona Castellana es dirigia cap a la Manxa, Extremadura i Andalusia.

Diferents expansions. Tant Catalunya com Castella es van expandir més enllà de la península Ibèrica, però mentre la primera ho feia a través del Mediterrani, amb la possessió de regions com les illes de Sardenya i Sicília, la segona ho va fer per l’Atlàntic, on es va descobrir el continent americà.

Unió de corones, però no d’institucions. Les dues principals corones ibèriques es van ajuntar arran del matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. No obstant, els dos estats van mantenir les seves respectives institucions, lleis i independències.   

1714. després de la mort de l’últim rei espanyol de la dinastia dels Habsburg, Carles II, que no va tenir descendents, va iniciar-se la guerra de Successió, que va tenir abast internacional. El Regne Unit, lògicament Àustria, bressol dels Habsburg, i la Corona de Catalunya – Aragó desitjaven la continuïtat de la dinastia al tron hispà, mentre França, aleshores la màxima potència europea, i Castella cercaven l’entronització dels Borbons. És possible que Catalunya s’equivoqués de bàndol, encara que existia un important temor al tradicional centralisme borbònic, o que confiés massa amb els presumptes aliats, però d’una cosa no hi cap dubte: quan Barcelona va caure, una vegada les grans potències internacionals ja havien signat el Tractat d’Utrecht, que va posar punt i final a la guerra de Successió, el primer monarca borbó, Felip V, va eliminar totes les llibertats catalanes mitjançant els decrets de Nova Planta.

ALGÚ SE’N RECORDA DE BÁRCENAS I MILLET ?

Cada un té els seus sentiments i aquests, per molt que lluitis per desfer-te’n, és impossible eliminar-los. Així, per exemple, jo em sento només català, i no per una qüestió econòmica o de finançament, i molt menys perquè tingui res contra Espanya, tot el contrari, sinó perquè em considero un fervent defensor de la llengua, la cultura i la història catalanes, molt maltractades al llarg del temps.

Per tant, a mi m’encantaria que Catalunya fos un estat independent, però allò que no m’agrada de l’actual conjuntura política que viu el nostre país és que el tema del soberanisme assoleixi tota l’actualitat i a penes es parli de qüestions com la crisi econòmica, la corrupció, l’atur, la pobresa, els desnonaments, la injustícia social o les retallades en sanitat i educació.

Sembla ser que tant a Mariano Rajoy, president del govern espanyol, com a Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya (tots dos a la foto), els hi va molt bé que l’afer de l’independentisme monopolitzi la informació, doncs mentrestant no es parla de res mes. Actualment, sembla que tots haguem oblidat a personatges com Luis Bárcenas o Fèlix Millet, els casos dels quals podrien esquitxar greument el Partit Popular i Convergència Democràtica de Catalunya respectivament.

No m’estranyaria gens que en la reunió secreta que van tenir fa unes setmanes Rajoy i Mas, decidissin que l’anomenat problema català seguís el seu curs interminable, com a perfecta cortina de fum.