LA BODA ÍNDIA A BARCELONA

Em va semblar molt trist, per molts euros i rúpies que signifiquessin per a la nostra ciutat, la boda índia que es va celebrar fa un parell de caps de setmana a Barcelona. Trobo lamentable que, 21 anys després dels fantàstics Jocs Olímpics que va organitzar la capital catalana, aquesta sigui ara notícia per una gran horterada que va tenir entre els seus nombrosos convidats Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, i Xavier Trias, alcalde de Barcelona.

Dit això, he de comentar, però, que no entenc les crítiques des de sectors dels PSC i de diferents articulistes que, estic gairebé segur, s’ha haguessin quedat callats si els socialistes governessin encara al municipi barceloní.

Sota els diferents governs del PSC, Barcelona es va convertir en una espècie de parc temàtic, mentre la nostra ciutat es va omplir de turistes low cost que venien a emborratxar-se, a celebrar desmesurats comiats de solter, a fer les seves necessitats al mig del carrer i a molestar els veïns de Ciutat Vella, mentre bandes de carteristes ben organitzades, que curiosament han descendit considerablement el seu número malgrat la crisi amb el mandat de Trias, els desplomaven a les Rambles o carrers propers.

Tanmateix, el màxim ridícul que va viure el llarg període de l’estada socialista al municipi barceloní va tenir lloc la dècada passada, quan, ja amb Jordi Hereu a l’alcaldia, encara que la idea va ser del seu antecessor Joan Clos, el prestigiós cineasta nord-americà Woody Allen va venir a rodar una pel·lícula a Barcelona.

És conegut per tots els seguidors del setè art que el director novaiorquès acostuma a tenir més èxit al continent europeu que no pas al seu país. No és estrany, doncs, que Allen hagi realitzat últimament films a urbs europees com Londres, París, Roma o Venècia. Però, mentre fa la sensació que l’autor d’obres com “Annie Hall” o “Manhattan” ha elegit de forma voluntària aquestes ciutats per filmar, en el cas de Barcelona sembla que es va veure literalment arrossegat.

L’estiu de l’any 2007, el mateix de la vergonyosa i intolerable apagada que va patir la capital catalana, Allen va arribar a la ciutat comtal, en gran mesura per les tasques realitzades per Jaume Roures, curiosament un home proper a CDC i cap de Mediapro, productora de la pel·lícula. Es van viure aleshores escenes pròpies del mític i sarcàstic film “Bienvenido Mr. Marshall”, dirigit pel llegendari Luis G. Berlanga.

El resultat, anomenat “Vicky, Cristina, Barcelona”, ha estat un dels pitjors treballs que jo mai hagi presenciat del cèlebre realitzador nord-americà (he tingut la sort de veure quasi tota la seva extensa filmografia). Una pel·lícula que mostra una història no massa convincent, en què Penélope Cruz sembla plagiar la mítica Sofia Loren, que intenta unir de forma bastant artificial la capital catalana amb el Principat d’Astúries, doncs aquesta autonomia li va atorgar a Allen el premi que porta el seu nom, i en què es forcen les vistes de la Barcelona més guai i glamurosa, sense reparar en aquella més problemàtica, com la protagonitzada per la delinqüència, la droga o la prostitució.  

RAMÓN DE ESPAÑA: UN POSSIBLE COMPLEX D’INFERIORITAT



Per començar aquest escrit, he de reconèixer que no em perdo cap dels articles que cada dilluns el periodista Ramón de España realitza a les pàgines del Periódico de Catalunya i que moltes vegades els trobo força divertits i, en algunes ocasions, també encertats pel que fa al fons de la qüestió.

La forma ja és un altre tema i és aquí on crec que De España entra, segons el meu parer, en aspectes com l’insult, la burla exagerada, la manca d’educació, el menyspreu i fins i tot, en algun cas, l’absència d’ètica, sense oblidar l’odi que sembla sentir per tot allò que tingui a veure amb els sectors identitaris, nacionalistes i independentistes de Catalunya. 

No sóc psicòleg i per tant no puc efectuar un diagnòstic clar, però el periodista barceloní, que tinc la intuïció que és originari d’una família benestant, burgesa i de dretes, podria tenir, des de la infància o adolescència, un important complex d’inferioritat que amb els pas dels anys ha estat incapaç de solucionar.

Aquest problema sembla igualment afectar altres personatges populars com el director teatral Albert Boadella, l’entrenador de futbol José Mourinho, el també articulista Salvador Sostres o l’actor Joel Joan, els dos darrers, per cert, d’ideologia independentista, fet que constata que la meva crítica a De España no té res a veure amb les seves idees polítiques. 

POSSIBILITAT D’UN RIDÍCUL HISTÒRIC I ESPANTÓS

El tema de la consulta sobiranista de Catalunya està bastant enrarit i molt em temo que, per evitar un ridícul històric i espantós, serà necessària, una vegada més, la intervenció de la societat civil catalana.

En un principi, 5 de les 7 forces polítiques que es troben representades al Parlament de Catalunya (totes excepte PP i C’s), es trobaven més o menys unides en la recerca d’un referèndum perquè el poble català pogués expressar democràticament el futur del seu país. No obstant, el PSC, penso que molt pressionat pel PSOE, ha estat el primer partit en desmarcar-se del procés, doncs els socialistes catalans només estarien disposats a donar suport a una votació si aquesta la permetés el govern espanyol, situació que sembla impossible amb el PP al poder i gairebé irrealitzable en cas de tornar el PSOE.

Per tant, en aquests moments tan sols resten CIU, ERC, ICV i CUP. D’una banda, en el cas de CIU hi observo dos grans problemes: el primer, el rebuig d’UDC a la independència, mentre que el segon té el seu origen en la tradicional i de vegades exasperant ambigüitat de CDC, que, en cas que finalment s’atrevís a convocar un referèndum, fet del qual en tinc encara molts dubtes, potser ho faria mitjançant una pregunta inintel·ligible. D’altra banda, veig a ICV poc convençuda en aquest procés sobiranista, fins el punt que no m’estranyaria que s’acabés abaixant del tren.

Per tant, només restarien com a blocs polítics clarament favorables a una consulta clara i diàfana ERC i CUP, grup aquest que només compta amb tres diputats al Parlament. Seria d’esperar que els polítics fossin prou responsables almenys per evitar el que podria significar ser la riota de l’estat espanyol i del continent europeu. 

TU DEDICAT AL HIP HOP

El pitjor que li pot succeir a una activitat, encara que en principi les conseqüències siguin positives, és que es posi de moda, tal com es pot observar, actualment, amb el món de la cuina, les estrelles Michelin o els xefs mediàtics, que te’ls trobes a totes parts.

Una de les coses que s’han posat del moda els últims anys ha estat un tema tan seriós com la solidaritat. És cert que aquest fet ha permès a diferents ONG recaptar més diners i, d’aquesta manera, portar a terme diversos projectes, però també li ha donat un aire més frívol, snob i fins i tot glamurós, adjectius que penso que suposen una contradicció quan es parla de fets com la fam, la misèria, la injustícia social o la violència.

D’aquesta forma, penso que actualment es pot diferenciar entre solidaritat i bonisme. Solidària és la persona que es compromet profundament amb una causa, de manera sincera i desinteressada, generalment des de l’anonimat, sense importar-li en absolut si la tasca s’organitza, posem per cas, al barri de la Mina o en un país de l’Àfrica o l’Amèrica Llatina. Les seves accions no venen generades de la mala consciència o la superstició.

Pel contrari, el bonista és un ésser que es compromet de forma superficial, a qui li agrada donar publicitat a les seves accions, que s’apunta a viatges solidaris a llocs com Guatemala, Nicaragua, Mali o el Senegal, encara que treballar en un barri obrer de la seva localitat no l’acaba d’atreure, i que moltes vegades es mou per la mala consciència, fet molt típic en els progres adinerats.    

Aquests bonistes, a part de la superficialitat i un comportament bastant artificiós, tenen també un altre defecte: la pràctica del classisme cultural. Si la dreta liberal i burgesa tradicional ha utilitzat abastament el classisme de tipus econòmic, que els ha portat a no relacionar-se amb persones d’una escala inferior en aquest aspecte, els representants del sector bonista, comprés sobretot per personatges del món de l’art, la intel·lectualitat i l’espectacle, rarament entaularan amistat o mantindran una conversa amb una persona culturalment inferior.

Fa un temps vaig poder assistir a unes conferències sobre immigració realitzades al CCCB de Barcelona. Recordo que una ponent brasilera va comentar, més o menys, que a l’immigrant, sense negar-li la seva cultura autòctona, es bo introduir-lo en les tradicions del país d’acollida perquè és una bona forma, potser la millor, que se senti còmode i acceptat.

Tanmateix, i gràcies a progres, pseudointel·lectuals, alguns joves autoproclamats alternatius i altres tipus de bonistes, fa uns anys es va posar de moda a Barcelona a introduir joves immigrants amb problemàtiques potencials, com la droga o la delinqüència, en el món de la música hip hop, un gènere que particularment, encara que no m’encanta, respecto moltíssim i que ha regenerat una cosa tan important com la cançó protesta. No obstant, i sense ànim de caure en la demagògia, sembla com si els hi diguessis: “tu dedicat al hip hop perquè és per al que estàs capacitat, mentre nosaltres ens dedicarem a altres activitats com la lectura, el teatre o la música clàssica".

CONGRÉS DEL PSOE: NO EM CREC RES

Fa uns dies, el PSOE va celebrar un congrés federal en què es va parlar de temes com la crisi econòmica, la rebaixa dels serveis socials, l’afer religiós o el procés sobiranista de Catalunya. Tot van ser bones intencions, en la línia ideològica amb què, fa més de 100 anys, Pablo Iglesias va fundar el partit.

Entre d’altres coses, es va decidir que, una vegada el partit torni al poder (tal com estan les coses poden passar encara molts anys), es retornaran prestacions socials que el PP ha eliminat, es revisarà la diplomàcia amb el Vaticà i es cercarà un canvi en la Constitució que permeti un estat federal.

És bastant curiós que aquestes innovacions hi tinguin lloc sota la secretaria general del veterà Alfredo Pérez Rubalcaba (foto), un home afable i correcte, però que ha estat ministre en les dues èpoques del desencant socialista espanyol, les protagonitzades per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero.

Serveis socials. És sorprenent que ara els socialistes prometin restaurar ajuts socials quan, per exemple, González va crear, a principis de la dècada dels 90, els anomenats contractes escombraries, mentre Zapatero, una vegada plenament instal·lada la crisi que prèviament havia silenciat, va abaixar el sou als funcionaris i va eliminar el xec nadó que ell mateix havia instaurat.   

Acords amb la Santa Seu. Tinc molts dubtes que el PSOE estigui disposat a canviar la seva diplomàcia amb el Vaticà, encara que el nou papa, Francesc I, sigui presumptament un home obert, dialogant i accessible. És cert que, durant l’època de Zapatero, aspectes com el casament de parelles homosexuals o l’avortament van enutjar la Conferència Episcopal Espanyola, però també que les escoles religioses, fins i tot aquelles que separen els alumnes per sexe, van seguir rebent subvencions com a centres educatius concertats.

Estat federal. El PSOE, quan ha estat al govern, ha fet més aviat poc, o pràcticament res, per aconseguir que algun dia Espanya sigui un estat federal, i encara menys des d’un punt de vista asimètric. González va ser un dels artífexs de la controvertida llei orgànica de la LOAPA, de caràcter centralista, mentre Zapatero, que va dir que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, després el va retallar, amb la col·laboració de l’ara “sobiranista” Artur Mas, i posteriorment va preferir mirar cap a una altra banda quan el Tribunal Constitucional el va triturar. A més, encara que Rubalcaba i altres socialistes, com els del PSC, estiguessin disposats a canviar la Constitució, no crec que els personatges més jacobins del socialisme espanyol com Susana Díaz, actual presidenta de la Junta d’Andalusia, ho acceptessin.

Doncs no, no em crec el PSOE i espero no cometre de nou l’error de donar el meu vot a aquest partit, tal com vaig fer en les eleccions generals de 1982 i 2004, que respectivament van significar els primers triomfs de González i Zapatero.  

QUÈ HA PASSAT AL PAÍS VALENCIÀ ?

Recordo quan estudiava geografia a EGB i BUP, ja fa molts anys, que apreníem que Catalunya i el País Basc eren els territoris més industrialitzats de l’estat espanyol, mentre que a continuació es trobava el País Valencià, llavors una de les regions més riques i avançades d’Espanya, essencialment per les seves factories tèxtils, de calçat i de transformació d’aliments, fonamentalment dels fruits cítrics.

Però és evident que la situació ha canviat radicalment i actualment València és una de les autonomies més deprimides d’Espanya, amb factors com una profunda i escandalosa corrupció, un deute públic descontrolat, un malbaratament que ha causat estralls o una gestió política pèssima.

Es fa molt complicat comprendre com la població valenciana ha pogut atorgar continuades majories absolutes a un partit, el PP, que ha tingut o segueix tenint polítics imputats en diversos casos de corrupció, o almenys amb molts dubtes sobre la seva gestió, com l’expresident Francisco Camps (foto), l’alcaldessa de València Rita Barberà, Ricardo Costa, Juan Cotino o l’increïble i peculiar Carlos Fabra, molts anys president de la Diputació de Castelló, província en la qual, segons algunes fonts, pràcticament ha exercit com a cacic.

  

L’últim capítol del caos valencià el tenim en el tancament de Canal 9, la televisió autonòmica, una mostra més d’inversemblant malbaratament econòmic, que segueix a l’organització de la Copa Amèrica de Vela, la paralització de les obres del nou estadi del València CF, la construcció d’un circuit urbà per portar a terme el GP d’Europa de Fórmula 1, el parc d’atraccions Terra Mítica, ubicat a la Costa Blanca, la Ciutat del Cine d’Alacant, el desèrtic aeroport de Castelló o la Ciutat de les Arts i les Ciències de la capital, una magnífica obra arquitectònica de Santiago Calatrava que, evidentment, la Generalitat no es podia permetre. 

QUI ES MOGUI NO SURT A LA FOTO

La frase del títol d’aquest article la va comentar presumptament el peculiar polític socialista Alfonso Guerra, un dels personatges més jacobins, mal educats, malcarats i provocadors del post-franquisme. Qui va ser vicepresident del govern espanyol la va pronunciar, aparentment, per explicar que aquell qui diferia del punt de vista general del partit, en aquest cas el PSOE, en quedaria fora de qualsevol lloc de responsabilitat.

Fa dos diumenges, en el suplement del Periódico de Catalunya “Més Periódico”, vaig llegir les declaracions de polítics en un llibre que ha escrit un periodista amb força experiència parlamentària. Per exemple, l’alcalde de Vic, i exmilitant d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Maria Vila d’Abadal (foto), declarava, si fa no fa, que en els seus temps de membre de l’aparell del partit que presideix Josep Antoni Duran Lleida, li va tocar realitzar tasques tan desagradables com notificar a gent plenament vàlida i preparada que no podien accedir a un lloc concret de les llistes electorals, per raons tan increïbles com tenir un criteri propi o no compartir el 100 % la doctrina del partit.

Moltes vegades m’he preguntat, almenys pel que fa a l’estat espanyol, si les agrupacions polítiques són sectes. És molt penós que, per votar en contra de la voluntat majoritària del partit, un polític hagi estat sancionat, expedientat o fins i tot expulsat. Quan el poble es queixa de la manca de democràcia real, a més de referir-se a la possibilitat de poder votar llistes obertes o participar de forma més directa en la presa de decisions, pensa també en aquestes circumstàncies, crec que intolerables en un estat de dret.

Canviant de temàtica, i encara que això pugui ser una percepció parcial i subjectiva, fa gairebé tres dècades que em trobo en el món laboral i he pogut comprovar que també en aquest àmbit, tal com succeeix en les diferents associacions polítiques, que un empleat ascendeixi ràpidament depèn més de la seva permeabilitat a la tesi general de l’empresa, la seva disciplina, l’absència d’un criteri propi i l’habilitat en les relacions socials, que no pas de les seves capacitats, personalitat, intel·ligència, preparació, aptitud i competències.