ADA COLAU NECESSITA PERMANENTMENT QUE ELS FOCUS LA IL·LUMININ

Per començar aquest article, vull deixar clar, doncs l’aritmètica li permet, que Ada Colau té tot el dret a ser investida de nou alcaldessa de Barcelona amb els vots del Partit dels Socialistes de Catalunya i tres dels sis que va obtenir la candidatura de l’exprimer ministre francès Manuel Valls, malgrat que el republicà Ernest Maragall va guanyar les eleccions municipals. Els independentistes hem de recordar que els darrers comicis autonòmics els va vèncer la formació Ciutadans (C’s), amb Inés Arrimadas al front, i que, posteriorment, les diferents associacions sobiranistes van sumar per formar govern.

Malgrat tot, costa d’entendre que, en primer lloc, Valls atorgui gratuïtament els escons de tres regidors a Colau, el seu, el de l’exsocialista Celestino Corbacho i el d’Eva Parera, exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya (els altres tres pertanyen a polítics pròpiament de C’s i no en volen saber res), i, en segon lloc, que la líder de Barcelona en Comú els accepti. Hem de recordar que, aparentment, la candidatura de l’exalcalde d’Evry va ser un muntatge dels grans empresaris catalans per acabar amb el govern del que ells consideraven una intrusa anti-sistema i perillosa exactivista.

Però una cosa sembla molt clara, abans com a màxima dirigent de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH) i últimament com a alcaldessa de la capital catalana, Colau necessita que els focus la il·luminin constantment i, lògicament, formant part de l’oposició no la reflectirien tant. De vegades penso, i només es tracta d’una suposició que pot estar molt allunyada de la realitat, que Ada va utilitzar la PAH com un trampolí cap a la política, fet que de ser cert, seria  una gran injustícia cap a un dels col·lectius més vulnerables de la societat actual.   

A la foto, Manuel valls i Ada Colau en un acte de la campanya electoral dels últims comicis municipals.

EL DISBARAT DE LA FISCALIA

Malgrat ser Independentista, reconec que els líders dels Procés sobiranista de Catalunya potser van cometre alguns errors importants durant la tardor de 2017, però penso que les acusacions de la Fiscalia són un autèntic disbarat.

A part d’insistir amb la rebel·lió, malgrat que mai, absolutament mai, cap líder sobiranista va utilitzar la violència durant aquells convulsos dies, els fiscals, en el seu al·legat final del judici del Procés, van assegurar, com han fet sinistres personatges com José María Aznar i Albert Rivera, que a Catalunya havia hagut un cop d’estat.

Fem comparacions:

18 de juliol de 1936. Diferents generals de l’exèrcit espanyol, entre els quals es van significar Francisco Franco, José Sanjurjo, Emilio Mola i  Gonzalo Queipo de Llano, es van rebel·lar contra el govern lícit de la Segona República, que, com a Front Popular, havia guanyat feia uns mesos unes eleccions plenament democràtiques. El cop d’estat, que no va poder triomfar a tot el territori de l’estat espanyol, va originar una desastrosa, sagnant i penosa guerra civil de dos anys i mig de durada, a la qual va seguir una llarga i cruent dictadura de Franco.

23 de febrer de 1981. Un grup pertanyent a la Guàrdia Civil, comandat pel tinent coronel Antonio Tejero, va entrar armat a les Corts espanyoles i, després d’efectuar uns trets d’intimidació, va tenir segrestats els diputats i diputades durant unes llargues i estressants hores, mentre a València el general Jaime Milans del Bosch, capità general de la regió llevantina, treia els tancs als carrers. Finalment, l’intent de cop va ser frustrat i, feliçment, la democràcia, encara que potser una mica limitada i condicionada, va seguir a Espanya.

1 d’octubre de 2017. Uns dos milions de ciutadans pacífics es van presentar a diferents col·legis electorals a efectuar el seu vot en el referèndum d’auto-determinació, quan, en molts casos, van rebre brutals agressions, algunes d’elles persones grans, de guàrdies civils i policies nacionals desplaçats a Catalunya per impedir l’acte. Si, és cert, la participació havia estat prèviament suspesa per un tribunal, però ni en aquella jornada, ni en cap altra del Procés sobiranista, cap líder independentista va fer ús de la violència.

Després d’analitzar aquests tres casos, hi ha qui encara pot pensar que els fets de 2017 van ser un cop d’estat ?

A la foto, una sessió del judici al Tribunal Suprem.

ANTES ROJA QUE ROTA

La frase del títol d’aquest article és originària del bàndol colpista i feixista que va guanyar la Guerra Civil, que venia  a dir que, mal per mal, era millor que Espanya fos comunista que no pas estigués dividida. Malauradament, 80 anys més tard, sembla que les coses han canviat molt poc.

Malgrat que penso que, durant els seus quatre anys d’alcaldessa de Barcelona, l’exactivista Ada Colau ha està força domesticada, molt calmada i escassament trencadora, en les últimes eleccions municipals, algunes associacions polítiques, de manera especial l’encapçalada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls, van dir autèntiques barbaritats contra la líder de Barcelona en Comú.

Per només uns 5.000 vots de diferència, el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’exsocialista Ernest Maragall, va guanyar els comicis barcelonins per davant de Colau i ara Valls vol atorgar sense condicions els seus escons a l’alcaldessa, per evitar que un independentista sigui el nou batlle de la capital catalana, missió que també s’ha marcat Jaume Collboni, l’alcaldable del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Per tant, l’exalcalde d’Evry, que sembla que a poc a poc s’ha anat allunyant de Ciutadans, el partit ultra-nacionalista espanyol que li havia donat suport, ha oblidat sobtadament fets que tant havia condemnat, com la presència de manters als carrers i places de Barcelona, els narcopisos del Raval o la inseguretat ciutadana, i prefereix el que ell considera una extremista que no pas la Ciutat Comtal caigui en mans d’un partit secessionista. 

A la foto, Colau i Maragall.

L’ENFONSAMENT DEL 15 M

Les eleccions municipals del passat 26 de maig, entre d’altres coses, van ser significatives per el rotund fracàs de les entitats sorgides arran del moviment conegut com el dels Indignats o del 15 M.

He de reconèixer que, en el més profund de la crisi, vaig arribar a creure en el corrent que es va alçar de forma pacífica el 15 de maig de 2011, tot i que, des de fa ja bastant de temps, he deixat de fer-me il·lusions després de continuats desencants. Aleshores vaig pensar que la situació política, social i econòmica era insostenible i que la ideologia ultra-liberal, introduïda entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del passat segle per polítics com la britànica Margaret Thatcher i el nord-americà Ronald Reagan, estava a punt de caure.

No obstant, d’una banda, la crisi, no resolta totalment, va amainar pel que fa a les seves característiques més dures, i, d’altra banda, l’extrema dreta, amb un discurs més simple, fàcil, directe i accessible, va guanyar molta part del terreny per atraure els col·lectius més afectats per la carestia.

Tanmateix, alguns dels protagonistes d’aquell moviment tenen una gran part de culpa en què s’hagi desinflat de forma clara. Així, per exemple, hem observat que els quatre anys com a alcaldesses de Manuela Marchena i Ada Colau, respectivament a Madrid i Barcelona, no han representat avenços socials significatius en les dues principals ciutats de l’estat espanyol, mentre el fundador i líder de Podem, Pablo Iglesias, cada cop més qüestionat, s’ha anat aburgesant i els diferents membres de la CUP, encara de llarg els més autèntics, insisteixen en la desobediència quan cap dels seus membres es troba empresonat. 

Per acabar aquest article, m’agradaria dir que lluitar a favor de temes com el canvi climàtic, el reciclatge, la realització de superilles  o l’eliminació de les centrals nuclears està molt bé i és necessari, però, quan li dius això a una persona que està a l’atur, no arriba a final de mes o està a punt de ser desnonada, i no cerques solucions eficaces per evitar-ho, ràpidament marxarà als braços de la tramposa extrema dreta.

A la foto, la concentració dels Indignats a la plaça de Catalunya de Barcelona.

GOVERNAR NOMÉS PER A LA MEITAT DELS CATALANS

Molt s’ha criticat els tres últims governs de la Generalitat de Catalunya, els presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, de només tenir en compte la meitat dels catalans, concretament els que estan a favor de la independència del país.

És cert que, sigui quina sigui la ideologia d’un govern, de dretes o d’esquerres, independentista o unionista, hi ha aspectes, com la sanitat, l’educació o el dret a un habitatge digne, que han der ser prioritaris i arribar a tota la població, però m’agradaria recordar que durant el període presidit per Puigdemont, per exemple, es va aprovar una llei de dependència energètica que, posteriorment, el Tribunal Constitucional va anul·lar.

Pel que fa a altes factors, els ideològics sobretot, és normal que un govern d’esquerres només agradi als seus votants, com els de dretes a aquells que els han elegit. Per tant, no és natural que un de caire independentista porti a terme accions favorables a aquesta opció, com un de constitucionalista faria el mateix, però a la inversa ?

A la foto, Puigdemont i Torra.

SÓN ALBERT RIVERA I INÉS ARRIMADES MALES PERSONES ?

Algunes vegades, quan penso amb actes comesos per assassins, violadors, grans corruptes i altres espècimens, crec que es tracta de persones ignorants o malaltisses, que no són gaire conscients dels seus actes i les conseqüències que provoquen. Per tant, alguns cops he considerat que la maldat pròpiament dita no existeix.

Tanmateix, si repasses la història, per exemple, dels últims 100 anys, et trobes amb personatges com Adolf Hitler, Benito Mussolini, Francisco Franco, Josip Stalin, Pol Pot, Augusto Pinochet, Jorge Videla o Slobodan Milosevic, entre d’altres, i sembla evident, doncs aquests éssers no estaven catalogats com a dements, que si que la maldat conscient sembla que ha estat molt present.

A més petita escala, perquè les persones citades en l’anterior paràgraf penso que són casos molt significatius, podem trobar Margaret Thatcher, Ronald Reagan o Jean – Marie le Pen, i potser en aquest grup situaria actualment als dirigents del Partit Polític Ciutadans (C’s) Albert Rivera, el seu president, i Inés Arrimadas, fins fa poc la cap d’oposició de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a Rivera, ignoro si va tenir un trauma d’infantesa o joventut amb tot el que tingui a veure amb l’independentisme, però l’aparent odi que té Albert envers el sobiranisme català penso que és digne d’un estudi psicològic. Per exemplificar-ho, només cal observar la terrible mirada que li va dedicar a Oriol Junqueres, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya empresonat preventivament, és a dir, sense haver estat jutjat, des de fa un any i mig, quan va anar com a diputat electe a les corts espanyoles. No en té prou el líder de C’s en què, tant Junqueres com altres polítics i activistes del sobiranisme català, portin tant de temps privats de llibertat ? Els voldria veure condemnats a cadena perpètua, en cel·les d’aïllament i a pa i aigua ?

Pel que respecta a Arrimadas, que va convertir el Parlament de Catalunya en un trist i patètic show, ha muntat diversos i inacceptables números en diferents poblacions catalanes, normalment de tendència independentista. Els casos més lamentables han estat els d’Amer, el municipi del qual és originari l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, ara a l’exili, i, en dues ocasions els de Torroella de Montgrí, de què és ciutadana Dolors Bassa, l’exconsellera ara empresonada. Arrimadas pot pensar que, tant Puigdemont com Bassa, són persones que es mereixen les penalitats per les quals actualment estan  passant, però no ha pensat mai en familiars, amistats i veïns que no tenen cap culpa ?

A la foto, els dos dirigents de C’s en un acte promocional.

LA PRESIDÈNCIA DEL SENAT PER A MIQUEL ICETA ÉS UN GEST A L’INDEPENDENTISME ? SIGUEM SERIOSOS

Des d’alguns sectors s’ha comentat que els partits independentistes s’han equivocat en no proporcionar al socialista Miquel Iceta (foto) la possibilitat de ser el president del Senat i, fins i tot, d’altres han assegurat que es tractava d’un clar gest del president espanyol Pedro Sánchez cap a Catalunya i el sobiranisme. Sincerament, no ho entenc.

Miquel Iceta sempre s’ha distingit per estar a la branca més espanyolista del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC), associació en què va començar a tenir un paper executiu la dècada passada, quan potser va ser clau perquè José Montilla fos elegit candidat a la presidència de la Generalitat en detriment de l’històric Pasqual Maragall, que va ser apartat, crec jo, amb bastantes males arts.

L’actual Secretari General del PSC, quan va substituir en el càrrec Pere Navarro, que, davant el Procés sobiranista, havia optat per una actitud equidistant, va apropar-se clarament a les tesis unionistes i per a la posteritat han quedat les imatges de diferents impugnacions de decisions preses pel Parlament de Catalunya, acompanyat del popular Xavier Garcia Albiol i la líder de Ciutadans Inés Arrimadas.

Iceta no va tenir cap impediment per assistir a algunes manifestacions organitzades a Barcelona per Societat Civil Catalana, on hi van prendre part un important número de simpatitzants de l’extrema dreta, i de fer-se selfies amb personatges populars com el mateix Garcia Albiol, l’exsubdelegat del govern estatal Enric Millo o l’exministra de Sanitat Dolors Montserrat. En aquelles marxes hi van assistir persones totalment contràries al moviment LGTBI, al qual pertany el líder del PSC.

Durant la campanya electoral de les eleccions catalanes de desembre de 2017, les del 155, article al qual els socialistes van donar suport, Iceta va aparèixer en alguns actes alegrement ballant, malgrat que llavors ja es trobaven empresonats Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presentant-se el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya i el llavors president de l’Assemblea Nacional Catalana a aquells comicis. 

A diferència d’altres militants del PSC, com l’expresident de la Generalitat José Montilla i els alcaldes de Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí, respectivament Antonio Balmón i Antoni Poveda, així com el candidat a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, mai ha visitat cap pres polític, ni tan sols quan es trobaven reclosos a centres penitenciaris catalans.