LA TRISTA DIADA D’AQUEST ANY

Vaig ser una de les moltes persones que va sortir entusiasmada al carrer durant les multitudinàries manifestacions de les Diades dels anys 2012 i 2013, aquesta la històrica Via Catalana, els dos primers actes organitzats per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), aleshores presidida per l’actualment empresonada Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya.

Igualment, vaig assistir eufòricament tant al concurs participatiu de l’any 2014 com al referèndum de l’any 2017, en una jornada que va passar a la història perquè més de dos milions de persones van anar a les urnes malgrat les accions violentes de les forces de l’estat en alguns col·legis electorals.

Tanmateix, hi va haver un dia que vaig acabar bastant cansat dels actes de les Diades organitzats per l’ANC, sota la presidència del també ara reclús Jordi Sánchez i de l’actual màxima mandatària Elisenda Paluzie, doncs hi ha aspectes amb els quals no sento empatia en absolut, com el fet que es posi a la venda una samarreta que fa semblar als manifestants que pertanyin a una cosa similar a una secta, encara que afortunadament cada cop menys persones l’adquireixen, o pel fet de realitzar una performance en lloc de portar a terme una marxa tradicional.

No obstant, per dos motius principals, el primer que no tenia res a fer i el segon que no volia donar la raó als unionistes, és a dir, els que asseguren que l’independentisme va clarament a la baixa, vaig decidir anar a l’última Diada, però la veritat és que no vaig gaudir-ne en absolut i vaig poder observar una jornada trista, desengelada i amb molta desmotivació.

La impotència per tenir polítics i activistes exiliats o empresonats, aquests amb una sentència a punt de dictar-se; la desunió entre els partits independentistes o el fet de no veure cap sortida al marge d’una unilateralitat que sembla inviable són segurament les causes d’aquest desencís.

A la foto, una imatge de la recent Diada a la plaça d’Espanya.

GRETA THUNBERG

Tinc ja una edat i d’anuncis de cataclismes i apocalipsis, fins i tot en algun cas amb alguna suposada prova científica, n’he observat un munt al llarg de la meva vida, sense que finalment es fes realitat cap d’ells. L’últim desastre que s’albira és el que causarien els efectes del canvi climàtic.

Malgrat que penso que les possibles conseqüències no són tan catastròfiques com s’assegura, que no tot el que succeeix es deriva per les alteracions climàtiques (malauradament, inundacions, terratrèmols, onades de calor o incendis n’han hagut sempre) i que l’ésser humà és només una formigueta per canviar una cosa tan gran i vasta com la natura, crec que s’han de fer importants i continuats esforços per evitar aspectes com la contaminació o la deixadesa del medi ambient.

Des de fa un temps, ha aparegut la figura d’una adolescent sueca, anomenada Greta Thunberg, que s’ha convertit en un símbol de la lluita del que ara s’anomena com a emergència climàtica. La noia es va fer cèlebre per les seves protestes davant la inacció dels estats per fer front a la problemàtica, però molt em temo que Thunberg no és res més que un producte elaborat i construït per les forces ecologistes.

Malgrat que ens trobem en un període àlgid en el desenvolupament de les noves tecnologies i, per tant, hagués pogut participar mitjançant videoconferència, Greta ha decidit viatjar a Nova York per participar en una cimera sobre el clima organitzada per l’Organització de les Nacions Unides i, per no contaminar,  acompanyada del seu pare, el noble i milionari monegasc Pierre Casiraghi, propietari del vaixell, i dos tripulants, ha realitzat la travessia des de Suècia fins als Estats units amb un veler.

Tanmateix, els dos mariners faran el viatge de tornada amb avió, el mateix transport que han realitzat altres dos treballadors que portaran el vaixell al nord d’Europa, per la qual cosa, Thunberg i el seu progenitor haurien contaminat igual d’haver fet els dos trajectes per aire. A més, l’embarcació no disposa de serveis bàsics, per la qual cosa, els excrements dels tripulants potser han acabat al fons del mar, i no podem oblidar que Casiraghi, net de Rainier Grimaldi i Grace Kelly, fill de Carolina Grimaldi i Andrea Casiraghi i nebot d’Albert Grimaldi, l’actual príncep del diminut estat mediterrani de Mònaco, és natural d’un país que exerceix de paradís fiscal i té el rècord mundial de gratacels per metre quadrat, penso que un fet escassament sostenible, on a més s’hi celebra un famós gran premi de Fórmula 1, mitjançant uns monoplaces que contaminen una barbaritat.

A MADRID JA CONEIXEN INÉS ARRIMADAS

Quan Inés Arrimadas, potser el pitjor que li ha passat a la política catalana en 42 anys de democràcia, organitzava els seus tristos i lamentables xous al Parlament de Catalunya o a localitats com Vic, Canet de Mar, Tortosa, Torroella de Montgrí, Amer o Waterloo, semblava que feia certa gràcia a la resta de l’estat espanyol, fins i tot a gent d’esquerres, però ara que viu i treballa a Madrid, ja no la veuen amb els mateixos ulls.

Arrimadas ha muntat ja algun numeret a les Corts espanyoles, però segurament la seva millor “interpretació” va tenir lloc fa uns mesos durant la celebració del Dia de l’Orgull Gai a Madrid, quan tant ella com els seus acompanyants del partit Ciutadans van ser increpats per la resta dels participants, que acusaven la seva associació de pactar amb la força d’extrema dreta i homòfoba Vox.

Com sempre, tal com succeïa en terres catalanes, malgrat aparentment ser la gran provocadora de l’acte, la política andalusa va representar el paper de víctima per denunciar que dolents són amb ella i la seva formació política. A Madrid ja coneixen Arrimadas i ara potser ja no els hi fa tanta gràcia.

COMPTE AMB LA MANERA EN COM S’ADMINISTRA EL TEMA DEL CANVI CLIMÀTIC

Soc una persona que reciclo des de fa molts anys, que tan sols engega l’aire condicionat quan és molt necessari, que normalment només agafa el cotxe els diumenges i per sortir de Barcelona, que estima el medi ambient i el visita amb respecte i molt de compte cada cap de setmana i que en ocasions, encara que moltes vegades la memòria enganya, també pensa que les temperatures són, en algunes fases de l’any, més altes que del que ho eren fa uns 40 anys.

Una vegada deixades les coses clares, vull comentar, d’una banda, que mai m’han agradat els catastrofistes, aquells personatges que auguraven la fi del món en una data concreta, que asseguraven que als llindars de l’any 2000 la Terra seria pràcticament inhabitable o que els extraterrestres ens envairien. Persones que em van amargar part de la infància i l’adolescència i per aquest motiu no suporto aquests nous gurus que realitzen ara terribles profecies referents al canvi climàtic. 

D’altra banda, ens estem sortint una mica de polleguera amb el problema climàtic, doncs si arriba una onada de calor (a l’estiu sempre n’han hagut), plou torrencialment o hi té lloc alguna catàstrofe natural, que per desgràcia la història compta amb molts exemples des de fa un munt de segles, sempre són atribuïts com a símptomes de les variacions climàtiques. 

Últimament sembla que ha sortit, en època de les fake news, una imatge falsa per exemplificar la crisi climàtica, fet que, particularment, em porta a pensar que algunes de les fotos de despreniments d’icebergs, tan populars els darrers temps, poden estar igualment trucades i allunyades de la realitat. S’hauria d’anar en compte amb la manera com s’administra aquest tema tan sensible.

FERRAN MONEGAL

Hi va haver un temps en què era un assidu a la lectura de les crítiques televisives del popular periodista Ferran Monegal al Periódico de Catalunya, entre d’altres coses, perquè la seva forma d’escriure molts cops la trobava plena d’ingeni i amb força gràcia. 

Tanmateix, amb el pas del temps, ignoro si per cansament o senzillament perquè vaig portar a terme certa maduració mental, vaig trobar que els seus escrits moltes vegades eren vulgars i penso que amb una gran insistència, encara que fos per efectuar crítiques negatives, d’espais considerats de teleporqueria.

Monegal és d’aquests aparents socialistes que s’acosten, segons el meu criteri, al sectarisme, crec que un dels grans problemes que té l’esquerra en general, un dels pocs aspectes, penso, en què la dreta li té guanyat una mica el terreny. Per tant, tot el que es desviï de l’ideal del PSC, tal com succeeix amb l’editorial del diari en què treballa, es plenament censurable.

En un principi, com tanta i tanta gent, potser perquè va haver un moment en què el Procés sobiranista va transmetre respecte i fins i tot por, Monegal es va mostrar bastant comprensiu amb l’independentisme català i crec recordar que en algun moment es va mostrar partidari d’un referèndum d’auto-determinació, però l’escapçament del moviment, amb la presó i l’exili de varis dels seus protagonistes, va fer que el periodista mostrés el seu verdader rostre, com han fet molts altres personatges.

El pitjor de tot, però, és la defensa, de vegades aferrissada, que l’articulista ha fet d’una política com la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, que amb els seus actes, tant al Parlament de Catalunya com en diferents poblacions del país, ha escrit algunes de les pitjors i més lamentables i vergonyoses pàgines des de l’adveniment de la democràcia a l’estat espanyol.

L’ANC I LES SEVES SAMARRETES

Em considero independentista des de fa moltes dècades i poques coses em farien més feliç que la plena sobirania de Catalunya, però hi ha aspectes del Procés que no entenc ni compateixo i un d’ells és el tema de les samarretes que any rere any confecciona  l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Entenc perfectament que una fundació s’ha de finançar per aconseguir prou liquiditat per a la seva estabilitat i portar a terme actes, com per exemple els de la Diada Nacional de Catalunya, que des de l’any 2012 organitza l’ANC, però considero que hi ha diverses maneres de fer-ho, com les quotes dels associats, la venda de productes en stands o, fins i tot, a través de subvencions públiques, tot i que penso que aquest tipus de procedència s’hauria de destinar essencialment a aèries com les de sanitat, educació o altres temàtiques socials.

El que no m’agrada gens és el tema de les samarretes que l’ANC promociona per a cada Onze de Setembre. Quan totes les persones, o la majoria d’elles, que van a una manifestació van vestides amb la mateixa indumentària, a part de donar la sensació de pertànyer a una secta, obre pas, encara que sigui molt injust, a qualificatius com nazis, abduïts o adoctrinats.

A la foto, Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC.

ALBERT RIVERA: ES COMENÇA A TRENCAR LA GRAN ESPERANÇA BLANCA ?

Quan hi va tenir lloc l’espectacular sorgiment del partit Podem, liderat per Pablo Iglesias i originat en el moviment dels Indignats o 15 M, sembla ser que alguns grans grups econòmics i mediàtics van observar la necessitat de crear-ne una versió de dretes, que de seguida es va fixar amb una nova associació anomenada Ciutadans (C’s), que van fundar a Catalunya diferents intel·lectuals emprenyats amb el món com Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, tots ells contraris a la normalització lingüística a les escoles catalanes, que molts experts, i molts d’ells allunyats d’ideologies sobiranistes, han assenyalat com a molt positiva.

Llavors només constituït a Catalunya, C’s va presentar com a líder un jove amb aspecte d’estudiant d’ESADE i de gendre ideal anomenat Albert Rivera, que de seguida es va distingir com un bon orador i en un autèntic assot del nacionalisme català, condicions que van permetre al nou partit aconseguir tres escons al Parlament.

A mesura que anava a poc a poc abandonat conceptes com el centre polític o la ideologia liberal, i s’acostava a tesis properes al nacionalisme espanyol més ranci i retrògrad, Rivera va donar el salt a la política espanyola i, davant el suport d’alguns mitjans de comunicació madrilenys, va aconseguir fer-se amb un lloc important a les Corts.

Tanmateix, justament en un període en què algunes enquestes l’assenyalaven com el favorit per presidir el govern espanyol, quan va oferir aquell discurs en què assegurava que només veia espanyols, va succeir un fet impensable: després de la sentència del cas Gürtel, un dels molts casos de corrupció del Partit Popular, el líder del Partit Socialista Obrer Espanyol, Pedro Sánchez, va presentar una moció de censura contra el president del govern Mariano Rajoy, a la qual Rivera no va donar suport i que va aconseguir tirar endavant gràcies als vots de Podem, els nacionalistes bascos i els independentistes catalans.

Seguidament, en un període en què C’s es va aproximar perillosament a l’extrema dreta i va pactar amb VOX a Andalusia (posteriorment ho faria també a la ciutat de Madrid després de les eleccions municipals), Sánchez va vèncer clarament en els comicis generals, en els quals Rivera, malgrat uns bons resultats, no va poder desbancar el popular Pablo Casado del segon lloc i situar-se com la principal alternativa de la dreta.   

La seva deriva cap a la dreta més radical ha provocat que algunes de les empreses i certs mitjans de comunicació que li van donar suport, es vagin allunyant de Rivera, que ha observat com dos estrets col·laboradors, Toni Roldán i el veterà Javier Nart, abandonaven els seus respectius càrrecs.

Es començar a trencar la gran esperança blanca ?