QUE PENSARAN ELS BOSNIANS MUSULMANS?

La Unió Europea acaba de guanyar el premi Nobel de la Pau. És una decisió una mica sorprenent, almenys pel que a mi respecta, encara que no tant com quan el guardó el va rebre l’actual president dels Estats Units Barack Obama o sobretot quan va anar a parar a les mans de l’exsecretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, un dels grans artífexs del cop d’estat a Xile d’Augusto Pinochet contra el govern democràtic de Salvador Allende.

Com a historiador, sempre m’ha semblat admirable que, una dècada després de la finalització de la cruenta, salvatge i terrible Segona Guerra Mundial, dos estats que semblaven enemics irreconcialiables, com Alemanya i França, fossin capaços d’unir-se i entendre’s per fundar la Unió Europea, juntament amb Bèlgica, Holanda, Itàlia i Luxemburg, i que oblidessin les seves llargues i històriques diferències.

No obstant això, no puc oblidar la passivitat d’Europa en el pitjor conflicte bèl·lic que ha viscut el continent des de 1945, com va ser la Guerra dels Balcans i molt concretament durant el terrible enfrontament que va tenir lloc a Bòsnia i Hercegovina, entre 1992 i 1995, en què el bàndol serbo-bosnià, mitjançant personatges sinistres com Radovan Karadzic (foto) o Ratko Mladic, va cometre atrocitats contra la població musulmana que semblaven ja oblidades pel que fa a les nostres latituds. Potser els bosnians musulmans no hauran quedat massa contents amb el premi Nobel de la Pau d’enguany.

INDEPENDENTISME DE COR I INDEPENDENTISME ECONÒMIC

L’independentisme català sempre ha existit, no és cap invent dels últims anys, i d’això en pot donar fe alguna persona que, sobretot durant els temps de la dictadura franquista, hagués tingut algun tipus de contacte amb ambients associacionistes diversos.

Personalment, encara que a casa sempre vaig respirar un ambient catalanista, vaig abraçar un profund independentisme quan em vaig veure obligat a realitzar el servei militar. Només el fet d’entrar dia rere dia per una porta en què hi deia “Todo por la patria”, ja era una raó important per desitjar l’escissió catalana de l’estat espanyol, però també es poden argumentar els insults, la incomprensió o fins i tot les agressions d’alguns “companys” cap a altres pel fet d’haver nascut a Catalunya, estar orgullosos de ser catalans o parlar la seva llengua materna.

Més tard, em va entrar aquesta cosa tan bonica, pijo-progre, utòpica i políticament correcte de sentir-me “ciutadà del món”, però va ser una petita etapa que va finalitzar quan José María Aznar i la seva majoria absoluta em van tornar per la via del sobiranisme. Per tant, em considero un independentista de cor.

Com tothom sap, els darrers anys l’independentisme ha ascendit a Catalunya de forma vertiginosa, entre d’altres coses perquè els líders del PP i alguna premsa madrilenya hi han contribuït de manera decisiva. Però aquest increment s’ha produït fonamentalment pel fet econòmic, el qual, per les declaracions que realitzen molts dels seus màxims representants, sembla ser el tipus d’independentisme de Convergència i Unió.

Molt probablement aquests que jo anomeno independentistes econòmics ho deixarien de ser si es produís un “miracle” i Mariano Rajoy arribés a un acord amb Artur Mas pel que fa al pacte fiscal. Però Catalunya no és només una hisenda pròpia, és també un sentiment, una història mil·lenària , una llengua i una cultura.        

L’ESCÀNDOL LANCE ARMSTRONG

Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, l’exciclista nord-americà Lance Armstrong, vencedor de set Tours de França consecutius des del 1999 fins el 2005, serà acusat oficialment d’haver-se dopat i la Unió Ciclista Internacional li retirarà les set victòries que va aconseguir a París, les quals segurament restarien desertes al palmarès de la Grand Boucle.

El ciclisme no és l’únic esport en què el dopatge ha estat present durant molts anys, doncs també ha afectat de forma seriosa altres disciplines com l’Atletisme, però sens dubte ha estat l’activitat més complexa en aquest sentit, amb casos tan conflictius, en algun cas força polèmics perquè no semblaven massa evidents, com els d’Ivan Basso, Alberto Contador, Floyd Landis, el desaparegut Marco Pantani, Michael Rasmusen, Jan Ullrich o Alejandro Valverde, sense oblidar l’escàndol Festina, quan comptava amb homes com Richard Virenque o Alex Zülle, durant el Tour de 1998, o l’afer Port, amb el metge Eufemiano Fuentes i l’exdirector esportiu de l’ONCE Manolo Sáiz al capdavant. 

Ara ha tingut lloc el molt probable dopatge del campeoníssim ciclista texà Armstrong, que va guanyar les seves set rondes franceses després de superar un càncer. No es aquesta extraordinària recuperació que va tenir el nord-americà allò que em va fer dubtar sobre el seu espectacular rendiment, sinó que al llarg de la temporada només brillés durant el Tour. Hem de tenir en compte que altres grans campions com Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault o Miguel Induráin triomfaven en altres proves, a part  de la Grand Boucle, i que tots ells van ser capaços, per exemple, de guanyar Tour i Giro el mateix any.

Tanmateix, per acabar aquest article, vull dir que els ciclistes em semblen els més innocents, o els menys culpables, d’aquesta trista història. Gaudim molt quan aquests esportistes escalen muntanyes que a nosaltres ens costarien fins i tot pujar en cotxe. Llavors, no ens estrany que després passi el que passi.

ES POR ESPANYOLITZAR ALLÒ QUE OFICIALMENT JA ÉS ESPANYOL ?

Per uns minuts, encara que sigui molt complicat, situem-nos en el cervell d’un dirigent o militant del PP (també ho podem fer en el d’algun jacobí del PSOE) i més concretament en el del senyor José Ignacio Wert (foto), ministre d’Educació, Cultura i Esports. Segons les seves opinions Catalunya és Espanya i, per tant, tot allò que sigui català hauria també de ser espanyol.

Seguint amb aquesta teoria, que insisteixo és la dels membres del PP i altres personatges centralistes de l’estat espanyol, arribaríem a la conclusió que la llengua, la cultura o la història de Catalunya són espanyoles. Per tant, la famosa frase del ministre Wert d’”espanyolitzar els alumnes catalans” no seria correcte perquè els estudiants de Catalunya mai haurien deixat de ser espanyolitzats. Potser allò que volia dir exactament Wert era “castellanitzar els alumnes catalans”.  

NACIONALISME ESPANYOL

Durant la segona setmana del mes d’octubre, varis ministres del govern espanyol es van anar substituint, fa la impressió que de manera pactada, voluntària, plenament conscient i coordinada, en la realització de declaracions pel que fa a la possible independència de Catalunya. Una de les frases més polèmiques la va efectuar el titular d’Assumptes Exteriors, José Manuel García – Margallo (foto), quan va comentar que el nacionalisme és equiparable a nazisme i marxisme. 

Existeix a l’estat espanyol la mania de pensar que el nacionalisme només és perifèric, és a dir, que solament té lloc a Catalunya, el País Basc o, en menor grau, Galícia. Per tant, amb quin nom es pot qualificar allò que practiquen la gran majoria dels polítics del PP, socialistes jacobins com Alfonso Guerra, José Bono, Juan Carlos Rodríguez Ibarra o Guillermo Fernández Vara o la la líder d’UPD Rosa Díez si no és el de nacionalisme espanyol ?

Per si algú ho ha oblidat, el nacionalisme espanyol va provocar un alçament militar contra un govern republicà elegit democràticament, la consegüent Guerra Civil (hem de recordar que el bàndol vencedor feixista va rebre el nom de “nacional”) i la llarga dictadura franquista, la qual, per cert, va simpatitzar amb el nazisme i mai ha condemnat el PP.

S’HA DE SER ANGLÈS PER ADMIRAR SHACKESPEARE ?

Joan Ollé és un important i prestigiós director de teatre català que cada dissabte escriu un article al Periódico de Catalunya, els quals llegeixo sempre i em semblen molt interessants. No obstant, en dos dels seus últims escrits ha comentat, més o menys, que li agradaria separar-se de l’anomenada Espanya fosca i rància, però no de l’Espanya de Federico García Lorca, Miguel Hernández o Antonio Machado.

És incompatible viure en una Catalunya independent i seguir guadint d'aquests extraordinaris poetes ? S’ha de ser anglès per admirar William Shackespeare (foto) ? I francès per practicar la lectura d’Émile Zola ? O nord-americà per ser seguidor de la literatura de Jack Kerouac o Paul Auster ?

COMPTE AMB LES POLÍTIQUES SOCIALS

Ja va succeir el juliol i ha tornat a passar ara el setembre: la Generalitat de Catalunya ha deixat de pagar hospitals, escoles i centres socials concertats, segons la seva opinió, per manca de liquiditat.

Com ja va sent habitual, l’excusa del govern català ha estat una vegada més el fet que l’administració central li deu diners, els quals haurien de servir per subvencionar aquest tipus d’entitats. Sóc conscient que el govern espanyol no sembla ser just amb Catalunya, i també que probablement es va estirar més el braç que la màniga durant la tempestuosa era del Tripartit, però m’imagino que hi ha d’haver moltes solucions per pal·liar aquests problemes només posant-hi una mica d’imaginació i voluntat.

Ja he comparat alguna vegada en aquest bloc el victimisme de la política catalana amb aquell que durant tants anys hi va tenir lloc al FC Barcelona. Segurament era cert que el Barça patia moltes injustícies arbitrals i federatives, sobretot durant el franquisme, però no tots els mals de la institució blaugrana tenien caràcter extern, doncs també hi havia problemàtiques de caire intern. El mateix exactament es pot dir actualment de la Generalitat.

Molt greu particularment em sembla el tema de les entitats socials concertades i amb això s’ha d’anar molt en compte. Es tracta de societats que treballen per a gent molt necessitada, com poden ser per exemple infants i adolescents amb dificultats, malalts crònics o ancians sense recursos. A més, aquestes tasques les porten a terme persones que disposen d’un sou més aviat minso i escàs.

Si és veritat que la Generalitat no compta amb suficient liquiditat per pagar a aquestes entitats, una solució seria no tramitar la totalitat de les nòmines del president, els consellers i els alts càrrecs de l’administració catalana fins a trobar els diners necessaris. Ells poden viure alguns mesos sense cobrar, mentre que molts treballadors socials tenen series dificultats per arribar a final de mes.