L’independentisme català sempre ha existit, no és cap invent dels últims anys, i d’això en pot donar fe alguna persona que, sobretot durant els temps de la dictadura franquista, hagués tingut algun tipus de contacte amb ambients associacionistes diversos.
Personalment, encara que a casa sempre vaig respirar un ambient catalanista, vaig abraçar un profund independentisme quan em vaig veure obligat a realitzar el servei militar. Només el fet d’entrar dia rere dia per una porta en què hi deia “Todo por la patria”, ja era una raó important per desitjar l’escissió catalana de l’estat espanyol, però també es poden argumentar els insults, la incomprensió o fins i tot les agressions d’alguns “companys” cap a altres pel fet d’haver nascut a Catalunya, estar orgullosos de ser catalans o parlar la seva llengua materna.
Més tard, em va entrar aquesta cosa tan bonica, pijo-progre, utòpica i políticament correcte de sentir-me “ciutadà del món”, però va ser una petita etapa que va finalitzar quan José María Aznar i la seva majoria absoluta em van tornar per la via del sobiranisme. Per tant, em considero un independentista de cor.
Com tothom sap, els darrers anys l’independentisme ha ascendit a Catalunya de forma vertiginosa, entre d’altres coses perquè els líders del PP i alguna premsa madrilenya hi han contribuït de manera decisiva. Però aquest increment s’ha produït fonamentalment pel fet econòmic, el qual, per les declaracions que realitzen molts dels seus màxims representants, sembla ser el tipus d’independentisme de Convergència i Unió.
Molt probablement aquests que jo anomeno independentistes econòmics ho deixarien de ser si es produís un “miracle” i Mariano Rajoy arribés a un acord amb Artur Mas pel que fa al pacte fiscal. Però Catalunya no és només una hisenda pròpia, és també un sentiment, una història mil·lenària , una llengua i una cultura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario