La Unió Europea acaba de guanyar el premi Nobel de la Pau. És una decisió una mica sorprenent, almenys pel que a mi respecta, encara que no tant com quan el guardó el va rebre l’actual president dels Estats Units Barack Obama o sobretot quan va anar a parar a les mans de l’exsecretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, un dels grans artífexs del cop d’estat a Xile d’Augusto Pinochet contra el govern democràtic de Salvador Allende.
Com a historiador, sempre m’ha semblat admirable que, una dècada després de la finalització de la cruenta, salvatge i terrible Segona Guerra Mundial, dos estats que semblaven enemics irreconcialiables, com Alemanya i França, fossin capaços d’unir-se i entendre’s per fundar la Unió Europea, juntament amb Bèlgica, Holanda, Itàlia i Luxemburg, i que oblidessin les seves llargues i històriques diferències.
No obstant això, no puc oblidar la passivitat d’Europa en el pitjor conflicte bèl·lic que ha viscut el continent des de 1945, com va ser la Guerra dels Balcans i molt concretament durant el terrible enfrontament que va tenir lloc a Bòsnia i Hercegovina, entre 1992 i 1995, en què el bàndol serbo-bosnià, mitjançant personatges sinistres com Radovan Karadzic (foto) o Ratko Mladic, va cometre atrocitats contra la població musulmana que semblaven ja oblidades pel que fa a les nostres latituds. Potser els bosnians musulmans no hauran quedat massa contents amb el premi Nobel de la Pau d’enguany.
No hay comentarios:
Publicar un comentario