L’escola espanyola en general, i catalana en particular, durant els llargs, durs i foscos anys del franquisme, es va caracteritzar per la seva duresa i l’excés de disciplina, que van convertir els centres educatius en llocs escassament agradables per a l’alumnat, on es produïen múltiples agressions i vexacions.
Per aquest motiu, almenys quant a Catalunya, el col·lectiu progre post-franquista, en bon criteri, va voler canviar la situació, però el problema va ser que, en lloc de realitzar simplement algunes modificacions, en va fer una reconversió radical. Així, per exemple, es va decidir no posar notes numèriques en les qualificacions, o bé les clàssiques denominacions d’’’insuficient”, “suficient”, “aprovat”, “notable” i “excel·lent”, amb frases absurdes i ridícules com “progressa adequadament” o “necessita millorar”, que els pares i mares a penes comprenien. Així mateix, es comentava que aprendre havia de ser com un joc, mentre la disciplina i la cultura de l’esforç brillaven per la seva absència.
Mitjançant aquests mètodes, va resultar, pel que fa a l’ensenyament de primària, que els nens i nenes més capacitats anaven progressant sense dificultats, però en canvi aquells als quals els hi costava més l’aprenentatge, o bé tenien un comportament no massa adequat, es quedaven malauradament enrere. Quant a secundària, els professors dels diferents instituts es veien impotents davant adolescents que no coneixien ni la disciplina ni tampoc l’esforç i la responsabilitat.
Afortunadament, la situació va començar a canviar una mica durant la passada dècada: van tornar les qualificacions numèriques, o amb un llenguatge clar i comprensible, i es va sotmetre l’alumnat a més disciplina i treball. Potser, a poc a poc, s’arribarà a l’ideal terme mig entre el franquisme i el mal entès progressisme.
Per aquest motiu, almenys quant a Catalunya, el col·lectiu progre post-franquista, en bon criteri, va voler canviar la situació, però el problema va ser que, en lloc de realitzar simplement algunes modificacions, en va fer una reconversió radical. Així, per exemple, es va decidir no posar notes numèriques en les qualificacions, o bé les clàssiques denominacions d’’’insuficient”, “suficient”, “aprovat”, “notable” i “excel·lent”, amb frases absurdes i ridícules com “progressa adequadament” o “necessita millorar”, que els pares i mares a penes comprenien. Així mateix, es comentava que aprendre havia de ser com un joc, mentre la disciplina i la cultura de l’esforç brillaven per la seva absència.
Mitjançant aquests mètodes, va resultar, pel que fa a l’ensenyament de primària, que els nens i nenes més capacitats anaven progressant sense dificultats, però en canvi aquells als quals els hi costava més l’aprenentatge, o bé tenien un comportament no massa adequat, es quedaven malauradament enrere. Quant a secundària, els professors dels diferents instituts es veien impotents davant adolescents que no coneixien ni la disciplina ni tampoc l’esforç i la responsabilitat.
Afortunadament, la situació va començar a canviar una mica durant la passada dècada: van tornar les qualificacions numèriques, o amb un llenguatge clar i comprensible, i es va sotmetre l’alumnat a més disciplina i treball. Potser, a poc a poc, s’arribarà a l’ideal terme mig entre el franquisme i el mal entès progressisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario