Mai m’han agradat els mètodes i la manera d’actuar del jutge Baltasar Garzón, un home que penso ha tingut al llarg de la seva carrera judicial una ambició desmesurada i unes enormes ànsies de sortir reflectit en els diferents mitjans de comunicació. Tampoc m’han semblat correctes algunes de les seves decisions, com empresonar un grup d’independentistes catalans poc abans d’inaugurar-se els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992.
Tanmateix, em sembla una barbaritat i una vergonya que en aquests moments Garzón sigui jutjat per investigar els “crims del franquisme”. És curiós perquè, quan el “jutge estrella” va decidir investigar tant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile com la de Jorge Salvador Videla i altres militars a l’Argentina, ningú o gairebé ningú en va dir res. Potser és que a Espanya hi ha gent que pensa que la de Francisco Franco no va ser cap dictadura, sinó, tal com s’hi s’explicava en una enciclopèdia, només cert autoritarisme.
El 18 de juliol de 1939, les tropes nacionals, encapçalades per Franco, van efectuar un cop d’estat contra un govern d'esquerres elegit democràticament, amb les seves virtuts i els seus defectes, però totalment lícit. Com l’aixecament militar només va tenir un èxit relatiu, doncs les principals ciutats de l’estat, Madrid, Barcelona i València, no van poder ser ocupades, es va iniciar una guerra civil que va provocar multitud de morts, per part dels dos bàndols, però amb la diferència que els “culpables” del front republicà ja van pagar pel que havien fet.
Una vegada acabada la guerra el 1939, la qual van guanyar els nacionals amb la vital ajuda dels governs feixistes de l’Alemanya d’Adolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini, mentre estats democràtics com França o la Gran Bretanya a penes van fer res per ajudar els republicans, es va iniciar una llarga dictadura, que va tenir vigència fins el 20 de novembre de 1975, data en què va morir Franco.
Durant el règim franquista hi van haver represàlies, tortures, empresonaments, judicis sumaríssims, exilis, manca de llibertats, prohibicions de llengües, partits i sindicats; anul·lació d’estatuts i parlaments i un important número d’execucions, les últimes d’elles el mateix any 1975, malgrat les demandes de clemència que van arribar del món sencer.
Molta gent pensa que el millor és oblidar i començar de nou partint de zero, però si alguna utilitat té la història, aquesta no és una cap altra que recordar totes les atrocitats que han tingut lloc al món perquè no es tornin a repetir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario