Fa uns dies, a les pàgines del Periódico de Catalunya, apareixia una enquesta en què, d’una banda, l’actual alcalde de Barcelona, Xavier Trias, era de llarg el polític més ben valorat del consistori, mentre la seva força política, CIU, era el partit amb més intenció de vot. D’altra banda, continuava l’enfonsament de l’exalcalde Jordi Hereu i del seu grup, el PSC, que fins i tot tenia la ICV de Ricard Gomà molt a prop, fet que hagués semblat inversemblant fa uns anys.
No he estat mai convergent i només una vegada a la meva vida he votat el partit fundat per Jordi Pujol, en unes eleccions europees de finals dels 80. En canvi, si que he donat vàries vegades el meu vot al PSC. Tanmateix, els anys de mandat del partit socialista a la ciutat de Barcelona, 32 concretament, em van arribar a esgotar, sobretot pel que fa als períodes de Joan Clos i el ja significat Hereu (tots dos a la foto).
Quan Pasqual Maragall va substituir, a l’alcaldia de Barcelona, Narcís Serra, una vegada aquest va ser nomenat ministre de Defensa, va continuar la tasca que havia iniciat el seu antecessor perquè la Ciutat Comtal es convertís en la seu olímpica de l’any 1992, fet que es va fer realitat el 1987. El repte dels jocs i el fet que Barcelona havia estat molts anys una ciutat decadent, gris i clarament situada d’esquena al Mediterrani, amb barris perifèrics exempts de serveis bàsics, feien necessàries reformes importants a la urbs.
Maragall va canviar radicalment Barcelona i podríem afirmar que es va mantenir cert equilibri, malgrat algunes obres faraòniques com la Torre de Collserola, que probablement s’hagués pogut construir en el centre urbà i no a la serra que envolta la ciutat.
Una vegada portats a terme, amb un brillant èxit, els jocs de 1992, Barcelona podria haver-se aturat en aquell punt, només amb la realització de les tasques bàsiques i necessàries, però no va ser així. Una vegada Maragall va decidir abandonar el poder, el seu substitut Clos va començar una, crec jo, obsessiva febre constructiva de la ciutat, amb exemples com la Torre Agbar, el pseudo-barri de Diagonal Mar, que no té res a veure amb el seu entorn, o un parc al Poblenou de característiques tropicals, quan a Barcelona plou molt menys que al Tròpic i per tant el seu manteniment és força costós i complicat. Clos també va convèncer Frank Gehry, l’arquitecte del museu Guggenheim de Bilbao, per construir una altre edifici, però aquest mai s’ha arribat a realitzar.
Mentrestant, Barcelona es va convertir en un dels centres turístics més importants d’Europa, però amb una gran quantitat de visitants de baix cost, especialistes en borratxeres, pixades al carrer i horteres comiats de solters; bohemis d’altres estats europeus, que van veure Barcelona com el seu destí somniat i romàntic; gent “guapa” que omplia de glamour barris populars com el Born o Gràcia, actes fashion arreu de la ciutat o representants del col·lectiu gai més superficial i menys autèntic, poc a veure amb els homosexuals que durant els 70 van lluitar pels seus drets en aquest país.
Clos va ser “apartat” de l’alcaldia, potser perquè tant des del PSC com al PSOE observaven que la situació s’estava deteriorant, i va ser substituït per Hereu, un home amb una imatge radicalment diferent a la del seu predecessor, molt més planera i pròxima. Cal dir que l’actual cap de l’oposició va tenir uns inicis esperançadors, però li va entrar entre cella i cella que s'havia de transformar l’avinguda Diagonal. Arran d’un referèndum, en què s’indicava si es volia realitzar un boulevard, una rambla o deixar-la igual, Hereu va veure com els pocs ciutadans que van votar, van elegir la tercera de les possibilitats, l’única que no volia l’alcalde, i allò va ser el principi de la seva fi.
S’haurà d’esperar que amb Trias, i la crisi econòmica en aquest aspecte hi juga a favor, acabi amb la febre constructura, l’obsessió fashion o la continuïtat del parc temàtic en què sembla haver-se convertit Barcelona, i que la urbs es centri en allò que veritablement interessa la ciutadania.
No hay comentarios:
Publicar un comentario