Les eleccions generals de l’any 1982, que va guanyar per primer cop el PSOE, de la mà de Felipe González, van ser les primeres en les quals vaig poder votar i ho vaig fer il·lusionat, esperançat i confiat pel partit vencedor.
No obstant, molt aviat vam veure com les expectatives es desfeien perquè González, que havia promès no ingressar a l’OTAN, va canviar radicalment d’opinió i va muntar un referèndum per la inclusió d’Espanya en l’organisme, realitzant una combativa campanya en favor del “si”. Malgrat que les enquestes indicaven el contrari, finalment va guanyar el vot afirmatiu i Espanya es va convertit en nou membre de l’organització atlàntica.
Mentrestant, i malgrat haver promès 800.000 llocs de treball, l’atur va seguir augmentant a l’estat, en un període marcat per la reconversió industrial, i posteriorment va haver de patir la primera vaga general de la història de l’Espanya post-franquista. A més, amb la crisi econòmica del primer lustre de la dècada dels 90, va instaurar els anomenats “contractes escombraries”.
Pel que fa a la seva relació amb les principals nacionalitats de l’estat, no es va caracteritzar per ampliar la pluralitat espanyola, excepte quan el 1993 es va veure obligat a pactar amb el president de la Generalitat catalana Jordi Pujol. És cert que va donar suport als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 (l’alcalde de la ciutat comtal, Pasqual Maragall, era igualment socialista), però també és veritat, en una decisió que personalment encara trobo inexplicable, que va enllaçar la primera línia espanyola d’AVE entre Madrid i Sevilla, en lloc de fer-ho entre les dues principals ciutats de l’estat, és a dir, la capital i Barcelona.
Els començaments de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern van ser força esperançadors: va treure els soldats espanyols de la guerra de l’Iraq, en la qual va entrar de forma polèmica José María Aznar; va negar-se a aixecar-se al pas de la bandera nord-americana, en la seva primera jornada de les Forces Armades; va realitzar tasques importants pel que fa al sector social, com la Llei de la Independència o les ajudes a la dona i al col·lectiu homosexual, i va prometre que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
No obstant, aviat va observar que viure d’esquena als interessos dels Estats Units era molt complicat i va apropar molt les seves relacions amb la primera potència mundial; no va arribar fins el fons en allò que es refereix a la memòria històrica, amb una flagrant passivitat quant al cas del jutge Baltasar Garzón, i el nou estatut català ha estat retallat diverses vegades, la primera d’elles per les pròpies corts espanyoles per ell presidides.
Però potser el pitjor dels anys de mandat de Zapatero s’ha trobat durant la crisi econòmica. És evident que es tracta d’una carestia a nivell global europeu, però la gestió que n'ha fet d’ella l’expresident ha estat horrorosa: en primer lloc, quan s’acostaven les eleccions de l’any 2008, la va negar, exposant que es tractava simplement d’una desacceleració econòmica; més tard, quan la situació negativa era ja evident, va posar en marxa una gran quantitat d’obres públiques per donar feina als aturats, però això va suposar una enorme escalada pel que fa al dèficit públic, havent posteriorment de baixar el sou als funcionaris per pal·liar la problemàtica. Finalment no va cessar en la seva mania de donar missatges excessivament optimistes, que encara van desconcertar més la població espanyola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario