SEPARATISTES... I SEPARADORS

Devia tenir jo uns 20 anys un dia que amb els meus amics vam encetar una conversa sobre els separatistes catalans, quan una de les persones que es trobava en el grup va advertir sobre els separadors espanyols, aquells habitants del Regne d’Espanya que desitjarien l’escissió de Catalunya o almenys l’afavorien amb les seves declaracions. Això s’ha fet força evident els darrers anys.

Després de tots els capítols que va protagonitzar, durant l’any 2010, el Tribunal Constitucional quant al nou Estatut de Catalunya, aprovat pel poble català mitjançant un referèndum, sense oblidar algunes declaracions de mitjans de comunicació madrilenys com ABC, La Gaceta, El Mundo del Siglo XXI, La Razón, la COPE o Intereconomía, els darrers dies hem tingut dos casos més de presumpta fòbia als nacionalismes perifèrics: el primer per part de la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, que potser com a “cortina de fum” per allò del dèficit ocult de l’administració que encapçala i el tema de Bankia, va suggerir suspendre la final de la Copa del Rei si els afeccionats del FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao xiulaven els compassos de l’himne espanyol. El segon per part el Tribunal Superior de Justícia, que va decidir legalitzar una manifestació de la Falange el mateix dia del partit, quan Madrid estava plena de banderes basques i catalanes i, per tant, podria haver tingut lloc un enfrontament de resultats imprevisibles.

Com ja vaig dir en una altre article escrit en aquest bloc, fa 20 o 25 anys els independentistes catalans eren una clara minoria, en una època en què per exemple ERC no tenia representació al parlament espanyol, però diversos personatges, com els polítics José María Aznar o Alfonso Guerra, expresident popular i exvice-president socialista del govern espanyol respectivament, o periodistes com Luis María Anson, Federico Jiménez Losantos (foto) o Pedro J. Ramírez, van aconseguir que l’independentisme creixés vertiginosament, fins i tot pel que fa a la població castellanoparlant. La resta, ho han propiciat col·lectius com el ja referit Tribunal Constitucional o una sèrie d’intel·lectuals, alguns d’ells fins i tot catalans, amb la signatura de manifestos diversos en favor de la llengua castellana, la qual parlen uns 400 milions de persones al món i no sembla que necessiti cap tipus de protecció.

Imaginem-nos per un moment, encara que sigui força complicat, que des de la resta de l’estat espanyol deixen de retallar l’Estatut, que cessen de queixar-se de la immersió lingüística a les escoles catalanes i que es realitza un concert econòmic just, equilibrat i sostenible per a Catalunya. Semblen tres coses força senzilles, les quals molt probablement farien que el separatisme baixés de forma notòria. Tanmateix, no sembla que cap polític espanyol sigui capaç actualment d’aconseguir aquests tres fets, mentre que en cas d’acceptar-los, els hi podria caure un diluvi de crítiques des de l’anomenada “caverna mediàtica”. Per tant, tal com deia aquell amic fa tants anys, potser el problema no són els separatistes, sinó els separadors.        

    

Pa acabar, tornem a la final de la Copa del Rei: a algú se li ha ocorregut fer sonar els himnes de Catalunya i Euskadi abans de posar en marxa l’espanyol ? Crec que seria just, però és evident que es tracta d’una gran ingenuïtat per la meva part.