Coneixia molt poc Paco Ibáñez (foto), però no em va agradar gens una vegada que més o menys va afirmar que mentre a Bòsnia hi havia una guerra, aquí anàvem al futbol. No m’han entusiasmat mai aquesta mena d’intel·lectuals, artistes o progres que critiquen aquest esport, el qual poca culpa té de les desgràcies i tragèdies del món i que fins i tot, mitjançant la seva pràctica, ha tret de la misèria o d’altres perills, com la delinqüència i les drogues, força adolescents de barris humils del món desenvolupat i un gran número de nois de països del Tercer Món.
Pel contrari, si tenia força informació sobre Joaquín Sabina, del qual m’agraden algunes cançons de fa molts anys, com “Princesa” o “Pongamos que hablo de Madrid”, encara que les últimes coses que he escoltat d’ell no són en absolut del meu gust. Havien aspectes d’ell que considerava molt positius, com donar suport a un partit polític minoritari com Izquierda Unida, distanciant-se del famós “Club de la Ceja” que demanava el vot pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero; el fet de veure’s obligat a exiliar-se a Londres durant el franquisme o el detall de versionar en català una cançó de Quico Pi de la Serra
Tanmateix, la setmana passada el meu pensament sobre aquests cantautors va canviar radicalment. Mentre Ibáñez va dir que en ell Catalunya tenia un “soldat” amb el qual comptar per la seva llibertat, a part de comentar que el nostre país és humiliat per Espanya i que es tracta d’un lloc on es viu i es deixa viure, aspecte que jo sempre he defensat, Sabina atorgava el seu pintoresc “Himno de España”, al qual ni li veig cap gràcia, a la plataforma política Ciutadans, la mateixa que van idear una sèrie d’intel·lectuals i artistes molt ben situats socialment i que, al mateix temps que reneguen del nacionalisme català, practiquen el més perillós, tancat i exclusiu nacionalisme espanyol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario