Manquen només tres diumenges perquè hi tinguin lloc unes històriques eleccions al Parlament de Catalunya, les més importants des de les primeres que es van realitzar arran de la restauració democràtica, quan el 1980 el convergent Jordi Pujol va superar el socialista Joan Raventós amb certa sorpresa. Es tracta d’uns comicis que podrien ser el punt de partida cap a la independència o almenys en direcció a unes estructures d’autogovern molt més àmplies que les actuals.
Pel que fa als partits majoritaris, aquestes són les circumstàncies actuals:
Convergència i Unió (CIU). Crec que de forma molt injusta, Artur Mas s’ha apropiat el paper protagonista de la manifestació per a la independència del passat 11 de Setembre, que va organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya i a la qual, per cert, no hi va assistir el President. En el programa de la coalició nacionalista no hi surt per enlloc la paraula independència, la qual mai ha pronunciat Mas, el qual tinc molts dubtes que estigués disposat a arribar fins el final en aquesta qüestió. A més, una majoria absoluta podria donar ales a CIU per seguir per la senda de les retallades socials en llocs tan bàsics com la sanitat o l’educació.
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Els socialistes catalans continuen la seva particular “travessa pel desert” i tot sembla indicar que el pròxim 25 de novembre hi haurà una nova ensopegada espectacular del partit que encapçala actualment Pere Navarro, que fins i tot podria perdre la segona plaça en benefici del PP o d’ERC. El PSC, a més de seguir apostant per un federalisme que sembla no entusiasmar pràcticament ningú, té el problema de la seva complicada relació amb el PSOE, fins i tot pel que fa a la militant catalana Carme Chacón. Quant a les polítiques socials, dubto que fossin massa generosos en cas de victòria.
Partit Popular de Catalunya (PPC). Alicia Sánchez Camacho està jugant clarament la carta de la por quant a una possible escissió de Catalunya de l’estat espanyol i ha arribat a parlar de la fi de les pensions o de la no convalidació de títols universitaris. A mi particularment no m’ha agradat mai aquest tipus de tàctica, molt semblant a aquella que tantes vegades han fet servir tant el PSC, mitjançant José Zaragoza, com el PSOE. A més, un hipotètic triomf del PPC podria acabar amb la molt encertada normalització lingüística a les escoles catalanes i molt probablement seria l’origen de fortes retallades socials.
Iniciativa per Catalunya (ICV). Joan Herrera, el nou secretari general d’ICV, és un home que em cau bé i a més me’l crec, a diferència d’allò que em passava amb Joan Saura i sobretot Imma Mayol. Iniciativa és l’únic partit que va a les eleccions del dia 25 amb una clara intenció de lluitar contra les terribles i continuades retallades del govern de CIU, sense oblidar-se de les reivindicacions catalanes d’un major grau d’autogovern. Les úniques coses que em sobren d’ICV són els seu acostament històric a un PSC molt poc esquerranista o aquest món utòpic i de colors en què somnien o ens fan creure que somnien.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Com en el cas d’Herrera, em cau força bé Oriol Junqueras, el nou màxim dirigent d’ERC, més en la línia modesta i planera de Joan Puigcercós que no pas en la més intel·lectual i una mica pretensiosa de Josep Lluís Carod Rovira. Dels cinc partits majoritaris de Catalunya, sens dubte el republicà seria el més fiable per emprendre el camí cap a la independència, però hi ha dues coses que m’incomoden d’ERC: en primer lloc, els seus intents d’acostament a CIU i, en segon lloc, el poc que es parla de polítiques socials, quan es tracta d’un partit d’esquerres.
Ciutadans (C’s). Si amb la victòria del PP, la llengua catalana entraria en una conjuntura molt perillosa, aquest fet seria encara més greu amb la possibilitat que C’s comptés amb determinació. Em sorprèn aquesta gent que va en contra del nacionalisme català, però, de forma conscient o insconscient, utilitza el nacionalisme espanyol.
Per tant, tal com està el panorama, seria bo donar una oportunitat a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Allà on ja governen, concretament als ajuntaments d’Arenys de Munt, Celrà, Navàs i Viladamat, estan complint les expectatives, fonen independència amb polítiques socials, utilitzen el mètode assembleari i prometen que els seus representants no cobraran més de 1.500 euros al mes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario