FELIPE GONZÁLEZ

Jo vaig ser una de les moltes persones que l’any 1982 va contribuir (va ser el primer cop en què vaig exercir el meu dret al vot) en la primera victòria en unes eleccions espanyoles del PSOE, llavors liderat per un jove i il·lusionat Felipe González. Era una època d’esperança, optimisme i eufòria, però molt aviat tots vam baixar del núvol i vam tocar de peus a terra.

En els seus més o menys 13 anys i mig com a president del govern, vam poder assistir al referèndum d’entrada a l’OTAN, quan durant la campanya electoral va dir que en faria sortir Espanya de l’organisme; l’increment de l’atur, malgrat que havia promès 800.000 llocs de treball; la guerra bruta contra ETA, amb el cas GAL al capdavant; un clar distanciament de les polítiques socials i d’esquerres, amb la creació per exemple dels anomenats “contractes escombraries”, o una escassa sensibilitat cap a l’Espanya plural, excepte quan va necessitar, entre 1993 i 1996, l’ajut de Jordi Pujol per governar.

Una vegada retirat de la política, ha reafirmat la seva trajectòria desenfrenada cap a la dreta, potser perquè les seves conferències estan molt ben remunerades i fa ja temps que hauria deixat enrere la seva ideologia obrera. Els últims anys m’han cridat molt l’atenció dues afirmacions seves: la primera la va realitzar al documental “La pelota vasca”, dirigit per Julio Medem, en què deia que el franquisme havia castigat la totalitat de l’estat espanyol i no només Catalunya i Euskadi. La segona va tenir lloc la setmana passada al Periódico de Catalunya, en la qual es mostrava a favor d’un referèndum per a la independència de Catalunya, però amb la participació de la totalitat dels espanyols.

Pel que fa a la primera declaració, estic plenament d’acord en què la dictadura franquista va ser negativa per a tot l’estat espanyol, però al marge de Catalunya i el País Basc, el franquisme va castigar només a la gent d’esquerres (socialistes, comunistes, anarquistes o sindicalistes), mentre que a les dues autonomies històriques de l’estat també ho va fer amb les persones de dretes, com ho demostra, per exemple, l’execució de Manuel Carrasco i Formiguera, líder de la conservadora, dretana i catòlica Unió Democràtica.

Quant a la segona apreciació, jo li recordaria al Sr. González que al referèndum sobre la secessió del Québec només van votar els quebequesos i no la totalitat dels canadencs, o que la consulta pel que fa a la independència d’Escòcia només la realitzaran els escocesos i no el còmput general dels britànics. També se li hauria de dir a l’expresident del govern espanyol que els estatuts de Catalunya, Euskadi, Galícia i la seva Andalusia només els van decidir els habitants d’aquestes autonomies.