Mitjan la dècada dels 90 del passat segle,
vaig assistir a una exposició que l’ONG Intermón, llavors encara no annexionada
a Oxfam, va portar a terme al Palau Robert de Barcelona. Recordo que les dones
que organitzaven l’acte eren les clàssiques progres de tota la vida, les
mateixes que, durant el decenni dels 70, ens donaven classes de música a EGB.
Després d’aquella experiència, vaig decidir fer-me soci de l’entitat.
Amb el pas dels anys, vaig poder comprovar,
sobretot pel que fa a les botigues que l’ONG té a Barcelona, que aquelles
progres van ser a poc a poc substituïdes
per dones aparentment pijas que, pel seu aspecte, podrien ser potencials
votants o membres, per exemple, del Partit Popular o de Ciutadans.
Evidentment, això que acabo de comentar potser
només sigui una anècdota, sense massa fonament, però almenys pot ser un factor
indicatiu del procés que han tingut els últims anys aquestes organitzacions, en
una època en què podríem afirmar que la solidaritat, sobretot amb el Tercer
Món, s’ha posat de moda i, fins i tot, per a alguns sectors de la població, pot
ser molt guai associar-se a alguna ONG.
Ignoro si totes aquestes qüestions poden
haver afectat o no en algunes problemàtiques que han tingut lloc els últims
temps, com conflictes d’abús sexual a natius per part d’alguns cooperants,
potser no preparats per una missió d’aquestes característiques, o certa
publicitat, penso que força equivocada, en què el blanc fa d’heroi i els negres
o indígenes de víctimes que necessiten urgentment el seu ajut i en què
s’utilitza el que s’anomena com a xantatge emocional.
A la foto, un camp de refugiats a l'Àfrica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario