QUÈ FA ERC ?

Dels partits polítics tradicionals de Catalunya, aquell que més simpaties em mereix és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), potser perquè hi van formar part els llegendaris presidents de la Generalitat Francesc Macià i Lluís Companys o perquè ha comptat últimament amb dirigents aparentment senzills i nobles com Joan Puigcercós o l’actual màxim mandatari Oriol Junqueras (foto).

Tanmateix, no entenc les estratègies d’ERC d’aproximar-se a CIU, quan de nou sembla quedar demostrat, almenys aquesta és la sensació que jo tinc, que el sobiranisme o l'independentisme només li valen a la coalició nacionalista per desviar l’atenció, per exemple dels pactes amb el PP, les retallades, el rescat o la crisi econòmica.

A més, m’agradaria recordar als dirigents d’ERC que en els temps que van tenir estretes col·laboracions amb CIU, durant els anys d’Heribert Barrera i Joan Hortalà, les coses no li van anar precisament massa bé i fins i tot van arribar a perdre representació al parlament espanyol i a l’ajuntament de Barcelona.

EL PROBLEMA DEL PSC

El Partit dels Socialistes Catalans (PSC) ha estat tradicionalment una associació que ha abraçat un ampli sector de la població catalana, des d’espanyols convençuts fins a sobiranistes moderats, sense oblidar que molts independentistes l’han votat en eleccions estatals com a vot útil per impedir el triomf del Partit Popular (PP), com va passar l’any 2004, en la primera victòria de José Luis Rodríguez Zapatero.

No obstant, les coses han canviat molt a Catalunya els últims temps, sobretot des del segon mandat de José María Aznar (2004 – 2008), amb majoria absoluta, i els atacs constants de la premsa madrilenya més dretana cap a alguns símbols catalans. Tot això ha motivat que gent que només era nacionalista moderada o simplement catalanista, ara sigui sobiranista o independentista, o que persones que no tenien cap simpatia pels nacionalismes actualment s’acostin a ells.

En aquests moments el PSC observa com votants tradicionals d’esquerra marxen a Iniciativa per Catalunya (ICV), molts electors catalanistes ho fan cap a Convergència i Unió (CIU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i, per si això no fos suficient, alguns d’aquells antics seguidors més allunyats del nacionalisme, es decanten ara pel PP, com ha succeït per exemple a Badalona o Castelldefels.

Per tant, el partit que ara encapçala com a secretari general Pere Navarro (foto), també alcalde de Terrassa, ha tingut enormes dubtes en el tema del pacte fiscal, introduït al Parlament de Catalunya pel president de la Generalitat Artur Mas. El PSC s’ha quedat en un terme mitjà, entre les tesis favorables, amb CIU, ERC i ICV, i les contràries amb el PP, però molt probablement els socialistes, amb aquesta decisió, que ha originat molta divisió en el mateix partit, s’ha allunyat encara més del votant catalanista i probablement no hagi recuperat l’antinacionalista.    

PARTITS O SECTES ?

No és cap secret que la democràcia amb que comptem a Catalunya, Espanya i la majoria d’estats mundials no és plena. No dic això pels mercats, la borsa i la prima de risc, que també, sinó per l’absència de les anhelades llistes obertes, en les quals els ciutadans puguin elegir aquells candidats que desitgin i no trobar-se amb una relació ja tancada.

Un altre símptoma de l’escassetat democràtica el tenim en allò que va succeir fa uns dies, quan un diputat socialista del Parlament de Catalunya, Ernest Maragall (foto), exconseller d’Educació, va votar de manera diferent als altres membres del PSC sobre el tema del concert fiscal. Un dia després del fet, el partit va invitar Maragall a abandonar el seu escó.

Una cosa semblant va tenir lloc fa unes setmanes quan un diputat del PP a les Balears va votar en contra de què el domini de la llengua catalana deixés de ser obligatòria per ser funcionari a les Illes i els populars no van dubtar a expulsar-lo del partit. No es tracta d’un problema del PSC i el PP, sinó de la totalitat dels partits, almenys aquells amb més representació en els diferents parlaments.

Per tant jo em pregunto: Són partits o són sectes ? Hi ha democràcia interna als partits catalans i espanyols ? No seria el més normal i natural el contrast d’opinions ? Quina pena.

GRÈCIA

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que sento moltíssim en la situació que es troba la població més humil i depauperada de Grècia, com també d’altres estats europeus que arrosseguen la crisi econòmica com Espanya, Irlanda, Itàlia o Portugal, la qual no té la culpa de l’origen de la carestia per la qual està passant el continent, sobretot pel que fa a la zona sud.

Tanmateix, personalment no m’estranya que el país hel·lè hagi arribat a la situació actual. Vaig tenir l’oportunitat de passar una setmana a Grècia entre finals de desembre de 2011 i inicis de gener d’aquest 2012 i vaig poder observar una sèrie de coses com a mínim sorprenents:

- Vam agafar un taxi des de l’aeroport d’Atenes fins al centre de la capital grega. Ens havien assegurat que aquest trajecte tenia una tarifa estàndard, però el conductor ens va cobrar pràcticament el doble.

- Quan vaig anar a efectuar el primer pagament de l’hotel d’Atenes on ens vam allotjar, el recepcionista em va dir que la meva targeta de crèdit no funcionava. Després va provar amb la de la meva esposa i tampoc anava bé. Quan vaig insinuar que marxaríem a un altre establiment, de sobte les targetes s’havien arreglat.

- Vam portar el cotxe que havíem llogat a una gasolinera que es trobava a prop del complex de Micenes: en aquest cas vam poder pagar amb la targeta, però els treballadors  del lloc a penes coneixien el seu funcionament per realitzar el pagament i els vam haver d’assessorar.

- Vam anar a un hotel de luxe als afores de la localitat d’Olímpia. Quan li vaig lliurar la targeta de crèdit al recepcionista, vaig cometre l’error de deixar a la seva vista els bitllets que portava a la cartera, els quals va mirar fixament. Curiosament, la targeta no “funcionava” i vaig haver de pagar en efectiu.

- Vam anar a visitar les ruïnes d’Olímpia en cap de setmana, però les vam haver d’observar des de fora el recinte perquè els funcionaris feien vaga per no cobrar la paga de festivitat.

- Vam realitzar el trajecte de la costa nord de la península del Peloponès per una autopista de pagament que només tenia un carril. On han anat a parar els diners que la Unió Europea presumptament va atorgar a Grècia per a la construcció d’obres públiques ?

En definitiva, un autèntic desgavell.

NO HAURÍEM DE SER VICTIMISTES

Des d’aquí vull deixar ben clar que crec que l’estat espanyol no és just amb Catalunya, encara que no compto amb prou proves per certificar-ho en un 100%, i que sembla evident que el període econòmic pel qual passa el nostre país és força delicat, en un moment en què la Generalitat sembla que es pot plantejar un rescat o una cosa semblant.

Realment és increïble que una de les autonomies que més col·labora en la solidaritat de l’estat pugui demanar una intervenció, mentre que d’altres que reben molt més del que atorguen, i no cal donar noms, no en tinguin la necessitat. Algú es podria imaginar que, pel que fa a Europa, Alemanya o França demanessin abans el rescat que Grècia o Portugal ?

De totes maneres, no crec, i és una apreciació molt personal, que el victimisme sigui la tàctica més idònia que ara pugui usar la nostra nació, i sembla que tant Convergència i Unió com Esquerra Republicana de Catalunya estan decidits a usar aquesta estratègia. Tampoc és tan estrany en un país com el nostre que celebra una dolorosa derrota com a Diada Nacional i que ha rebut tantes ofenses a la seves història, llengua i cultura.

Canviant de temàtica, recordo les meves infància, adolescència i joventut quan el FC Barcelona feia servir grans dosis de victimisme cada vegada que la institució es veia perjudicada per algun arbitratge o qualsevol decisió federativa. Durant aquells temps, el Barça assolia pocs títols i aquests eren moltes vegades de segona fila.

Un home de fora, l’holandès Johan Cruyff, va decidir canviar radicalment l’estratègia victimista del club, que tan havia marcat, per exemple, els temps d’Agustí Montal fill i els primers anys de Josep Lluís Núñez. Casualitat o no, el canvi de tendència en l’entitat blaugrana s’ha traduït en un gran número de títols i en les millors èpoques de la història de l'entitat, doncs entrenadors com Louis van Gaal, Frank Rijkaard i molt especialment Pep Guardiola han continuat amb la mateixa filosofia, que només va quedar aparcada durant la trista etapa de Joan Gaspart a la presidència del club.

Des de l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou i fins els nostres dies, el Barça ha conquistat més de la meitat dels campionats de Lliga de la seva història (11 de 21) i la totalitat de títols de la Copa d’Europa i Lliga de Campions que el club té a les seves vitrines, quatre concretament.

Sincerament crec que Catalunya s’hauria de mirar en aquest mirall i espero que no hagi de venir ningú de fora per realitzar un camí que el mateix Guardiola, quan va rebre una insígnia de la Generalitat de Catalunya, i el periodista Joaquim Maria Puyal (foto), durant el pregó de les últimes festes de la Mercè de Barcelona, ja van deixar clar.

TORNAR A L’ESPERIT DE LA TRANSICIÓ

No sóc d’aquestes persones que pensi que la transició espanyola del franquisme a la democràcia va ser un bassa d’oli i una etapa senzilla i ideal, doncs, per exemple, els “grisos”, nom amb el qual es qualificava la terrible i temible policia nacional de l’època per la seva indumentària, van seguir reprimint diferents manifestacions al llarg del territori de l’estat espanyol.

Malgrat tot, llavors hi va haver un esperit que potser només s’ha repetit en una ocasió fins els nostres dies, concretament als Jocs Olímpics de Barcelona que ara compleixen 20 anys. En aquella llunyana època, durant el segon lustre dels 70, van coincidir personatges com Adolfo Suárez, un home de centre amb passat franquista; Manuel Fraga, un polític que va col·laborar abastament amb la dictadura de Francisco Franco; el socialista Felipe González, que va haver de treballar clandestinament al sud de França; el comunista Santiago Carrillo, molts anys exiliat del país; el nacionalista català Jordi Pujol, que va patir la presó durant la dictadura, o el nacionalista basc Carlos Garaikoetxea. Com es pot comprovar, homes que representaven ideologies que semblaven escassament conciliables.

Doncs per impossible que sembli, aquella gent va ser capaç de posar-se d’acord. Com ha succeït en alguns tractats de la història de la humanitat, totes les parts van haver de cedir i a renunciar a part dels seus ideals, com per exemple Suárez a un estat més centralitzat, Fraga a una continuïtat, potser més light, del franquisme, González i Carrillo a una república de tipus federal i Pujol i Garaikoetxea a un major autogovern de les seves respectives nacions, Catalunya i el País Basc.

Actualment Espanya es troba en un període caòtic. A la crisi econòmica que ens envaeix des de fa ja quatre anys, amb les seves repercussions en l’atur, la pobresa, els desnonaments d’habitatges, el deute públic o la ja famosa prima de risc, s’hi han de sumar aspectes com la corrupció, la construcció d'obres públiques inútils o la intolerància existent cap als nacionalismes i fets diferencials perifèrics.

No seria ara el moment que es reunissin homes com Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba, Cayo Lara, Artur Mas i Íñigo Urqullu i intentessin arreglar una mica el país, seguint aquell ja gairebé oblidat esperit de la transició ?

VA SER POSITIVA LA CAIGUDA DEL COMUNISME ?

Quedi molt clar, per començar aquest article, que els mandats comunistes de personatges com Josip Stalin a la Unió Soviètica, Mao Zedong a la Xina o, evidentment, Pol Pot a Cambodja van ser criminals, sectaris i detestables, i van causar un gran número de víctimes mortals i diversos desastres humanitaris, com tampoc podem oblidar el règim policial de l’antiga República Democràtica Alemanya, amb la terrible Stasi al capdavant. Igualment s’ha de comentar que la semblança d’aquells repressius governs amb la filosofia i el pensament de Karl Marx i Friedrich Engels poca cosa hi té a veure.

Tanmateix, crec que la destrucció del Mur de Berlín (foto), la caiguda de la Unió Soviètica o la desaparició del comunisme al continent europeu, fets que van tenir lloc entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del passat segle, han tingut punts força negatius, i no només per la lenta transició que molts estats excomunistes van haver de passar (amb gravíssimes crisis econòmiques en països com Bulgària, Romania o Rússia; l’aparició de terribles i temibles màfies a Albània, l’antiga Iugoslàvia o la mateixa Rússia o el creixement de nacionalismes excloents als Balcans, que van originar cruentes i sanguinàries guerres), sinó també pel que fa a l’Europa Occidental.  

Després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, en què molts països europeus van quedar destruïts, la ideologia comunista s’apropava “perillosament” a llocs com França, Grècia i Itàlia, mentre ja s’havia instaurat a Albània, Alemanya Oriental, Bulgària, Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Romania i Txecoslovàquia, arran dels acords de Yalta, durant el tram final del conflicte bèl·lic, entre Stalin, el president nord-americà Franklin D. Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill.

Els Estats Units i el Regne Unit van fer tot el possible perquè el comunisme no s’instal·lés a cap estat d’Europa Occidental i una de les finalitats del Pla Marshall era precisament aquesta, doncs si els països més afectats per l’enfrontament bèl·lic aconseguien el més ràpid possible un cert benestar, la ideologia marxista hi tindria menys probabilitats d’acostar-se al poder. Així per exemple, nord-americans i britànics van finançar les tropes gregues perquè derrotessin la guerrilla comunista hel·lena, mentre els diferents mandataris dels Estats Units, tant demòcrates com republicans, van pressionar governs francesos i italians perquè els partits marxistes, malgrat que moltes vegades van aconseguir brillants resultats, no formessin mai part dels diferents gavinets. Els nord-americans, d’altra banda, tampoc van tenir el més mínim escrúpol alhora de pactar amb l’Espanya de Francisco Franco o la Portugal d’Oliveira Salazar.

Això si, estats com Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia, com també faria Espanya després del franquisme, van instaurar polítiques socials de gran envergadura, amb importants inversions en sectors com l’educació o la sanitat. D’aquesta forma, es contribuïa a allunyar una mica més el marxisme del món occidental. No obstant, si ara el comunisme ha desaparegut d’Europa, perquè fer esforços per mantenir l’estat del benestar ?