Quedi molt clar, per començar aquest article, que els mandats comunistes de personatges com Josip Stalin a la Unió Soviètica, Mao Zedong a la Xina o, evidentment, Pol Pot a Cambodja van ser criminals, sectaris i detestables, i van causar un gran número de víctimes mortals i diversos desastres humanitaris, com tampoc podem oblidar el règim policial de l’antiga República Democràtica Alemanya, amb la terrible Stasi al capdavant. Igualment s’ha de comentar que la semblança d’aquells repressius governs amb la filosofia i el pensament de Karl Marx i Friedrich Engels poca cosa hi té a veure.
Tanmateix, crec que la destrucció del Mur de Berlín (foto), la caiguda de la Unió Soviètica o la desaparició del comunisme al continent europeu, fets que van tenir lloc entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del passat segle, han tingut punts força negatius, i no només per la lenta transició que molts estats excomunistes van haver de passar (amb gravíssimes crisis econòmiques en països com Bulgària, Romania o Rússia; l’aparició de terribles i temibles màfies a Albània, l’antiga Iugoslàvia o la mateixa Rússia o el creixement de nacionalismes excloents als Balcans, que van originar cruentes i sanguinàries guerres), sinó també pel que fa a l’Europa Occidental.
Després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, en què molts països europeus van quedar destruïts, la ideologia comunista s’apropava “perillosament” a llocs com França, Grècia i Itàlia, mentre ja s’havia instaurat a Albània, Alemanya Oriental, Bulgària, Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Romania i Txecoslovàquia, arran dels acords de Yalta, durant el tram final del conflicte bèl·lic, entre Stalin, el president nord-americà Franklin D. Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill.
Els Estats Units i el Regne Unit van fer tot el possible perquè el comunisme no s’instal·lés a cap estat d’Europa Occidental i una de les finalitats del Pla Marshall era precisament aquesta, doncs si els països més afectats per l’enfrontament bèl·lic aconseguien el més ràpid possible un cert benestar, la ideologia marxista hi tindria menys probabilitats d’acostar-se al poder. Així per exemple, nord-americans i britànics van finançar les tropes gregues perquè derrotessin la guerrilla comunista hel·lena, mentre els diferents mandataris dels Estats Units, tant demòcrates com republicans, van pressionar governs francesos i italians perquè els partits marxistes, malgrat que moltes vegades van aconseguir brillants resultats, no formessin mai part dels diferents gavinets. Els nord-americans, d’altra banda, tampoc van tenir el més mínim escrúpol alhora de pactar amb l’Espanya de Francisco Franco o la Portugal d’Oliveira Salazar.
Això si, estats com Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia, com també faria Espanya després del franquisme, van instaurar polítiques socials de gran envergadura, amb importants inversions en sectors com l’educació o la sanitat. D’aquesta forma, es contribuïa a allunyar una mica més el marxisme del món occidental. No obstant, si ara el comunisme ha desaparegut d’Europa, perquè fer esforços per mantenir l’estat del benestar ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario