EL PIJO-PROGRE

A finals de la dècada dels 60, arrel de moviments com la contra-cultura hippy o el maig francès de 1968 (foto), van aparèixer els progres, col·lectiu que es va caracteritzar, entre d’altres coses, per la seva defensa de la pau, els drets civils, les minories ètniques, la llibertat política, la democràcia, el medi ambient, el feminisme, la llibertat d’expressió o la llibertat sexual, entre altres aspectes.

Els progres van fer també acte d’aparició a l’estat espanyol, molt especialment a Catalunya, els quals van lluitar per acabar amb la dictadura franquista, per portar la democràcia a Espanya i, pel que fa a específicament a Catalunya, per recuperar la llengua materna, quant a la seva oficialitat, així com l’Estatut i el Parlament.

No hi ha cap mena de dubte que aquells progres, tant a Catalunya com a Espanya, Europa i el món occidental en general, van aconseguir importants avenços i progressos, dels quals ens hem beneficiat les generacions posteriors.

No obstant, mentre algunes persones d’aquells llunyants moviments, sobretot aquelles que no han aconseguit un nivell de vida massa alt, han continuat per paràmetres similars i avui en dia continuen sent progres autèntics, altres, sense estar-se de res, s'han passat a l’altre extrem ideològic, es a dir a la dreta política, i en algun cas fins i tot a l'extrema derta. Un tercer sector, precisament el dels pijo-progres, als qual va destinat aquest article, segueixen considerant-se d’esquerres, però es troben pràcticament als antípodes del que realment tracten d’aparentar, almenys sota el meu punt de vista.

El pijo-progre és un personatge que vota partits d’esquerra, i ho comenta públicament; rarament, si posem com a exemple la ciutat de Barcelona, viu en barris “burgesos” com la Bonanova, Sant Gervasi, Sarrià o Pedralbes; molt probablement mai es compra, malgrat tenir diners per fer-ho, cotxes de la marca Ferrari o Porsche, i gairebé mai vesteix roba elitista de marca.

Tanmateix, aquest mateix pijo-progre, conscient o inconscientment, exerceix de nou ric, quan per exemple assisteix a la inauguració de diferents festivals de teatre o diversos lliuraments de premis culturals, com els Gaudí, Goya o Max; viu en barris populars com Gràcia, els quals pràcticament no compten amb població immigrant, a la qual sempre defensen, però a distància, i condueixen cotxes i porten roba, que si bé discrets, valen una important suma de diners, sense oblidar que molts s'han comprat una segona residència, si pot ser a la muntanya perquè queda més progre.

No cal mencionar cap nom del col·lectiu pijo-progre, però en trobaríem molts, moltíssims, en els móns de la política, la literatura, el teatre, la dansa, el cinema, la música o la moda.