El 1966, quan José María Aznar i el Partit Popular (PP) van guanyar les seves primeres eleccions generals, encara que sense majoria absoluta, el partit fundat pel recentment desaparegut Manuel Fraga va haver de pactar amb la Convergència I Unió (CIU) de Jordi Pujol, en allò que es va conèixer com l’acord del Majestic. Durant quatre anys podríem afirmar que Aznar es va veure obligat a cedir davant les exigències de Pujol (fins i tot parlava català en cercles íntims), però quan el polític castellà va vèncer en els comicis de l’any 2000 per majoria absoluta, la situació va canviar dràsticament i Aznar es va treure la “màscara”.
Ara el PP, sota el lideratge de Mariano Rajoy, torna a tenir majoria absoluta a Espanya, mentre CIU, amb Artur Mas (foto) al capdavant, té només majoria simple al Parlament de Catalunya. Malgrat que l’experiència que va tenir lloc entre els anys 2000 i 2004 no va ser massa profitosa per a la coalició nacionalista, que li va fer perdre un munt de vots, ara CIU torna a pactar de manera clara amb el PP.
Molta gent es pot preguntar: són CIU i els seus representants sobiranistes?
És molt probable que molts votants del partit, sobretot aquells que habiten en pobles o ciutats petites i mitjanes, siguin sobiranistes i fins i tot independentistes, com també és força possible que tinguin aquestes ideologies alcaldes de municipis no massa poblats de la Catalunya més profunda. Tanmateix, no crec que els màxims dirigents de CIU, en realitat, apostin per la sobirania o la independència del país.
Molts militants i simpatitzants de la coalició, segurament la més ambigua de tots els partits i associacions de l’estat espanyol, compten amb negocis que necessiten que Catalunya continuï formant part de l’estat espanyol per poder-hi vendre els seus productes i, segurament, els hi faria cert temor la independència catalana, si aquesta no fos vista amb bons ulls per potències europees com Alemanya, França, Holanda o Itàlia.
A més, si donéssim un cop d’ull a la història de Catalunya i Espanya, pel que fa a la primera meitat del segle XX, podríem descobrir que tradicionalment la dreta catalana, personificada en històrics polítics com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, s’ha trobat sempre més còmoda al costat d’una dreta espanyola i espanyolista que no pas d’una esquerra de caire nacionalista.
Ara el PP, sota el lideratge de Mariano Rajoy, torna a tenir majoria absoluta a Espanya, mentre CIU, amb Artur Mas (foto) al capdavant, té només majoria simple al Parlament de Catalunya. Malgrat que l’experiència que va tenir lloc entre els anys 2000 i 2004 no va ser massa profitosa per a la coalició nacionalista, que li va fer perdre un munt de vots, ara CIU torna a pactar de manera clara amb el PP.
Molta gent es pot preguntar: són CIU i els seus representants sobiranistes?
És molt probable que molts votants del partit, sobretot aquells que habiten en pobles o ciutats petites i mitjanes, siguin sobiranistes i fins i tot independentistes, com també és força possible que tinguin aquestes ideologies alcaldes de municipis no massa poblats de la Catalunya més profunda. Tanmateix, no crec que els màxims dirigents de CIU, en realitat, apostin per la sobirania o la independència del país.
Molts militants i simpatitzants de la coalició, segurament la més ambigua de tots els partits i associacions de l’estat espanyol, compten amb negocis que necessiten que Catalunya continuï formant part de l’estat espanyol per poder-hi vendre els seus productes i, segurament, els hi faria cert temor la independència catalana, si aquesta no fos vista amb bons ulls per potències europees com Alemanya, França, Holanda o Itàlia.
A més, si donéssim un cop d’ull a la història de Catalunya i Espanya, pel que fa a la primera meitat del segle XX, podríem descobrir que tradicionalment la dreta catalana, personificada en històrics polítics com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, s’ha trobat sempre més còmoda al costat d’una dreta espanyola i espanyolista que no pas d’una esquerra de caire nacionalista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario