Quan va finalitzar la terrible i cruenta Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), estats europeus com Alemanya (a la foto una imatge de Berlín el 1945), França, Itàlia o el Regne Unit van quedar destrossats i van haver pràcticament de partir de zero, la mateixa circumstància que va patir el Japó arran de les bombes atòmiques llançades sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki.
És cert que el Pla Marshall, lliurat pels Estats Units, que pel contrari es trobava en una molt bona conjuntura econòmica, va ser molt important perquè els països d’Europa Occidental poguessin sortir de la crisi, però també hi van haver altres factors que van ajudar a aconseguir-ho.
Els estats europeus van anar deixant enrere la penosa situació en què es trobaven i a poc a poc van començar a créixer econòmicament a partir dels anys 50, moment en que Alemanya, Bèlgica, França, Holanda, Itàlia i Luxemburg, oblidant l’odi i les rancúnies, van decidir unir-se en allò que va ser el bressol de la Comunitat Europea.
Les polítiques econòmiques que es van traçar a Europa per sortir de la pobresa i el subdesenvolupament, seguint la línia de les teories de l’economista britànic John Meynard Keynes, podríem dir que es trobaven a mig camí entre el capitalisme i el socialisme, sent aquest últim bàsic alhora de nacionalitzar empreses privades que es trobaven en problemes o que havien col·laborat amb règims feixistes, tal com per exemple va fer França amb factories que havien simpatitzat amb el règim pro-nazi de Vichy. La República Federal Alemanya, com el Japó, va tenir un vertiginós creixement econòmic, mentre França i la Gran Bretanya, encara que d’una forma menys accelerada, també van aconseguir millorar ostensiblement.
Al mateix temps, els països de l’Europa Occidental, tant pel que fa als governs d’esquerra com els de dretes, van instaurar l’estat del benestar en sectors bàsics com la sanitat, l’educació o la prestació d’atur. Aquestes polítiques socials van arribar a la seva plenitud durant la dècada dels 60, època en què per exemple va tenir lloc el “miracle” de l’economia italiana.
Tanmateix, arran de la guerra de Yom Kippur, en la qual Israel, amb ajuda d’alguns estats occidentals, va vèncer una vegada més una coalició d’exercits àrabs, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir un desmesurat ascens del preu del cru i aquest fet va provocar una terrible crisi econòmica a partir de 1973, que va motivar el tancament de moltes empreses, l’atur d’un gran número de treballadors o la qüestió de si l’estat del benestar era o no sostenible.
L’any 1979, la ultra-liberal política, econòmicament parlant, Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques i es va convertir en la primera, i fins a la data en l’única, primera ministra del Regne Unit, mentre que l’any 1980, el molt conservador i acèrrim anti-comunista Ronald Reagan va vèncer en els comicis nord-americans i va ser investit president dels Estats Units. En aquest punt es van iniciar les polítiques econòmiques extremadament liberals que ens han portat a la situació actual, en un món que només sembla pendent del que diuen els mercats o les curioses agències de valoració.
No és el moment, encara que la situació no és tan greu com fa mig segle, que els estats europeus comencin a elaborar unes mesures econòmiques com les dels anys 50 ?
És cert que el Pla Marshall, lliurat pels Estats Units, que pel contrari es trobava en una molt bona conjuntura econòmica, va ser molt important perquè els països d’Europa Occidental poguessin sortir de la crisi, però també hi van haver altres factors que van ajudar a aconseguir-ho.
Els estats europeus van anar deixant enrere la penosa situació en què es trobaven i a poc a poc van començar a créixer econòmicament a partir dels anys 50, moment en que Alemanya, Bèlgica, França, Holanda, Itàlia i Luxemburg, oblidant l’odi i les rancúnies, van decidir unir-se en allò que va ser el bressol de la Comunitat Europea.
Les polítiques econòmiques que es van traçar a Europa per sortir de la pobresa i el subdesenvolupament, seguint la línia de les teories de l’economista britànic John Meynard Keynes, podríem dir que es trobaven a mig camí entre el capitalisme i el socialisme, sent aquest últim bàsic alhora de nacionalitzar empreses privades que es trobaven en problemes o que havien col·laborat amb règims feixistes, tal com per exemple va fer França amb factories que havien simpatitzat amb el règim pro-nazi de Vichy. La República Federal Alemanya, com el Japó, va tenir un vertiginós creixement econòmic, mentre França i la Gran Bretanya, encara que d’una forma menys accelerada, també van aconseguir millorar ostensiblement.
Al mateix temps, els països de l’Europa Occidental, tant pel que fa als governs d’esquerra com els de dretes, van instaurar l’estat del benestar en sectors bàsics com la sanitat, l’educació o la prestació d’atur. Aquestes polítiques socials van arribar a la seva plenitud durant la dècada dels 60, època en què per exemple va tenir lloc el “miracle” de l’economia italiana.
Tanmateix, arran de la guerra de Yom Kippur, en la qual Israel, amb ajuda d’alguns estats occidentals, va vèncer una vegada més una coalició d’exercits àrabs, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir un desmesurat ascens del preu del cru i aquest fet va provocar una terrible crisi econòmica a partir de 1973, que va motivar el tancament de moltes empreses, l’atur d’un gran número de treballadors o la qüestió de si l’estat del benestar era o no sostenible.
L’any 1979, la ultra-liberal política, econòmicament parlant, Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques i es va convertir en la primera, i fins a la data en l’única, primera ministra del Regne Unit, mentre que l’any 1980, el molt conservador i acèrrim anti-comunista Ronald Reagan va vèncer en els comicis nord-americans i va ser investit president dels Estats Units. En aquest punt es van iniciar les polítiques econòmiques extremadament liberals que ens han portat a la situació actual, en un món que només sembla pendent del que diuen els mercats o les curioses agències de valoració.
No és el moment, encara que la situació no és tan greu com fa mig segle, que els estats europeus comencin a elaborar unes mesures econòmiques com les dels anys 50 ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario