TEATRE

Després d’una victòria del Barça a Stamford Bridge contra el Chelsea, al partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions 2005/2006, que el conjunt català acabaria guanyant a París, José Mourinho va realitzar una de les seves cèlebres rodes de premsa, en la qual va dir que els jugadors blaugrana havien fet “teatre”, per seguidament comentar que a la ciutat de Barcelona es feia teatre del bo.

Ara fa uns dies, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va organitzar el seu congrés a Reus, la capital de la comarca del Baix Camp, en què, per exemple, es va confirmar Oriol Pujol (foto) com a secretari general del partit i es va obrir el camí cap a un “estat propi”.

Potser estic equivocat i probablement, el dia menys pensat, la cosa pot anar de debó, però penso que allò que va fer CDC va ser “teatre”. La veritat és que l’ambigüitat del partit fundat per Jordi Pujol ha arribat a uns límits de desconcert tan extrems que dubto que fins i tot els seus seguidors més fidels puguin comprendre alguna cosa.

Personalment jo penso, i puc estar molt errat, que és una estratègia més de CDC per donar una imatge sobiranista i fins i tot independentista per compensar els nombrosos pactes amb el Partit Popular (PP), mentre que les queixes de la màxima dirigent del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, no deixen de ser una altra forma de “teatre”.