EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Durant la meva infància, i per iniciativa dels meus avis, a casa meva es comprava la Vanguardia, en aquella època la Vanguardia Española, però, uns anys més tard, per decisió dels meus pares, es va començar a adquirir el Periódico de Catalunya, que seguidament, una vegada em vaig independitzar, també va ser el meu diari de capçalera durant molts anys.

He de reconèixer, però, que hi ha coses del Periódico que mai m’han agradat, com les al seu dia innovadores portades en color de caràcter bastant sensacionalista o un acostament molt clar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), tot i que, malauradament, la independència dels diferents mitjans de comunicació catalans i espanyols, dels àmbits radiofònic, televisiu o de premsa escrita, sempre ha estat força limitada.

Pel contrari, sempre hauré d’agrair al rotatiu barceloní el seu caràcter fundacional de caire progressista, la heterogeneïtat alhora de cercar col·laboradors, doncs han hagut articulistes de pràcticament tots els colors polítics, d’esquerres i de dretes, o constitucionalistes i sobiranistes, i sobretot, el fet que per mitjà del segurament el seu director més cèlebre, Antonio Franco, es decidís a finals de la dècada dels 90 del passat segle el llançament d’una edició en català.

Tanmateix, com ha ocorregut en partits polítics com el mateix PSC o l’antiga coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CIU), el Periódico es va veure força perjudicat pel procés sobiranista de Catalunya, doncs en un període en què tot s’ha observat blanc o negre, el diari català, com va fer també al seu dia el PSC de Pere Navarro, va optar pel gris, és a dir, per un punt de vista equidistant entre l’espanyolisme i l’independentisme.

Però, com també ha fet posteriorment el PSC amb el seu nou secretari general, Miquel Iceta, el Periódico, de la mà del seu actual director Enric Hernández (foto), va decidir més tard situar-se clarament al costat del sector constitucionalista, malgrat que, s’ha de comentar i agrair, ha mantingut col·laboradors pròxims al sobiranisme com Xavier Bru de Sala, Sílvia Cóppulo, l’il·lustre Josep Maria Espinàs, Enric Marín, Andreu Mas Pujol o Marçal Sintes, encara que al seu dia es va acomiadar el caricaturista Miquel Ferreres. 

Però el més greu de tot, sens dubte, no ha estat l’alienament descarat de l’editorial amb l’espanyolisme, sinó algunes notícies que el mitjà va donar durant els temps més convulsos del procés, com un presumpte avís de la CIA als Mossos d’Esquadra, publicat poc després dels atemptats a la Rambla del 17 d’agost de 2017, personalment penso que molt poc creïble, o la informació que el cos nacional català de policia estava destruint proves sobre la referida advertència o d’un possible espionatge a partits polítics contraris a l’independentisme, cosa finalment arxivada pels tribunals, i tot plegat acompanyat de portades explosives.

Allò cert és que el Periódico, des de què se’n fer càrrec Hernández, que per la seva nova orientació va perdre una col·laboradora tant important com Neus Tomàs i qui podria ser el pròxim director de Televisió Espanyola, ha baixat més o menys un 50% de les seves vendes i es comenta que actualment es troba en mans d’una important entitat bancària, la qual està cercant un comprador, doncs l’editorial de tota la seva existència, el Grupo Zeta, es troba en hores molt baixes.