Jair Bolsonaro (Brasil), Rodrigo Duterte (Filipines), Jaroslaw Kaczynski (Polònia), Benjamin Netanyahu (Israel), Viktor
Orban (Hongria), Matteo Salvini (Itàlia) o Donald Trump (Estats Units) són
alguns dels homes d’extrema dreta, o molt propers a ella, que han assolit llocs
de poder en diferents estats del món, mentre la ideologia és considerablement
forta en llocs com Alemanya, Àustria, Eslovàquia, França, Holanda i Txèquia i
ja treu al cap a Espanya, sinó estava ja ben consolidada, doncs hi ha
importants sectors del Partit Popular que mai s’han allunyat del
franquisme.
A què es deu aquest fenomen del moment àlgid
que viu l’extrema dreta ? Evidentment, són vàries les causes, entre les quals
podríem destacar la gravíssima crisi econòmica que es va iniciar l’any 2008, la
por que en diferents sectors hi ha de la immigració, molt explotada pel
neo-feixisme, però també pel que seria considerada la dreta més moderada, o la
manca de solucions que donen els partits tradicionals, però penso que existeix
un quart factor molt important: el desencant que ha motivat amb les seves
accions l’esquerra.
L’extrema dreta té molts defectes, és
evident, però també compta amb una virtut: el seu discurs és curt, clar,
senzill i en absolut complex, el qual arriba de manera directa al poble,
sobretot la seva part més planera, aquella menys formada i més bàsica i primària. Una altra cosa és si aquests partits tan radicalitzats, una vegada
arribin al poder, seran o no capaços de complir un programa que, a primera
vista, sembla impossible de portar a terme.
Pel contrari, l’esquerra, tant la seva part
moderada com la més extrema, compta amb un missatge més complicat, complex i
abstracte. Per exemple, les diferents assemblees, tot i que personalment les
trobo justes i necessàries, alguns cops es fan eternes i només cal recordar
aquelles sessions interminables de la CUP, l’any 2015, per decidir si permetien
Artur Mas ser o no ser president de la Generalitat de Catalunya.
Tampoc podem oblidar que quan els partits
d’esquerra han arribat al poder, i penso per exemple en els governs socialistes
a Espanya de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, però també els de
França amb François Mitterrand o François Hollande, han decebut profundament i
han aplicat polítiques liberals i capitalistes més pròpies de la dreta. Fins i
tot, quan la considerada extrema esquerra s'ha instal·lat en algun ajuntament, a
penes s’han observat canvis, fins el punt que el govern a Barcelona de
l’exactivista Ada Colau, per comentar un cas, potser passarà a la posteritat
per la construcció de superilles, un tema que no crec que entusiasmi la gent
més necessitada i desafavorida.
A la foto, Jair Bolsonaro, nou màxim
mandatari del Brasil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario