CIUTADANS

Quan varis intel·lectuals catalans, potser emprenyats amb el món, com Félix de Azúa, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, acompanyats de l’històric director teatral i també bufó ocasional Albert Boadella, van fundar el grup Ciutadans (C’s), Catalunya era un país en què, per exemple, la normalització lingüística a les escoles es portava a terme amb normalitat i a penes sense cap tipus de problemàtiques, amb l'excepció d’unes poques famílies, un número irrisori, que demanaven el castellà com a llengua vehicular per als seus fills.

Llavors Catalunya, que deixava enrere la llarguíssima etapa de 23 anys del convergent Jordi Pujol com a president de la Generalitat, afrontava el primer tripartit, liderat per l’exalcalde de Barcelona, el socialista Pasqual Maragall. Es tractava aleshores d’un país tranquil, asserenat, una mica acomodat i fins i tot certament avorrit, fins el punt que el Parlament rebia el nom d’oasi català, en clar contrast a les normalment crispades sessions de les Corts espanyoles.

En aquella època, malgrat que la majoria absoluta del popular José María Aznar ja n’havia incrementat una mica el número, els independentistes eren més aviat pocs, entre un 10% i un 20%, molt per sota del quasi 50% que hi ha en l’actualitat, però la situació va començar a canviar dràsticament quan el Partit Popular va impugnar l’Estatut aprovat pel Parlament, les Corts i un referèndum i el tribunal Constitucional el va retallar, en un període en què l’anticatalanisme a ultrança de C’s anava creixent sense aturador.

Segons la meva opinió, al contrari del que diuen el seus representants, la suposada fractura social a Catalunya, segurament molt menor del que s’assegura des de moltes fonts de caràcter espanyolista, l’hauria provocat el partit taronja, que, a més, ha convertit el Parlament, l’antic oasi, en una autèntic caos polèmic, crispat i sorollós, fet al qual ha contribuït, sense cap mena de dubte, l’actitud nerviosa, frenètica, eternament malhumorada i alterada (dubto el nivell de cafeïna que acumulen al llarg d’una jornada) de polítics com el seu president Albert Rivera, l’actual cap de l’oposició Inés Arrimadas o el seu màxim col·laborador Carlos Carrizosa.   

Però el pitjor de C’s, que es va fundar, teòricament, com una associació d’esquerres, però que s’ha aproximat moltes vegades a barems de l’extrema dreta, no és tot el que ja he explicat, sinó la seva penosa i m’atreviria a dir cruent actitud vers els presos i preses independentistes. Contínuament els anomenen colpistes i, davant qualsevol rumor sobre un possible i eventual indult, surten enfurismats per mostrar la seva contrarietat i assegurant que, si algun dia arriben al poder, dictaran per llei la seva impossibilitat. Com és possible aquest aparent odi cap a persones amb les que probablement han compartit taula en el bar del Parlament, han mantingut algun tipus de conversa o fins i tot s’han explicat algun acudit ?

A la foto, Albert Ribera i Inés Arrimadas en un acte del partit.