Al llarg de la meva vida, he viscut varis
desencants polítics, molt especialment el dels dos presidents socialistes que
ha tingut el govern espanyol, els de Felipe González i José Luis Rodríguez
Zapatero, doncs del convergent Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya,
sincerament, ja n’esperava molt poc.
L’últim gran desencant ha estat el de
l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, aquesta exactivista, anterior líder de la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que, des de què va ser elegida
batllessa de la capital catalana, almenys al meu parer, s’ha convertit en la
típica pijaprogre al més pur estil del que ens tenien acostumats polítics del
Partit Socialista de Catalunya i, sobretot, d’Iniciativa per Catalunya, associació
que forma part de l’equip de govern de Colau.
En el transcurs del seu mandat, apunt de
completar-se, l’alcaldessa barcelonina no ha pogut acabar amb els grans
problemes de la ciutat, com els derivats del turisme, tot i una moratòria en la
construcció de nous centres hotelers, o, el seu gran objectiu, aturar els
desnonaments, mentre ha portat a terme intervencions polèmiques, i penso que
innecessàries, com arrabassar carrils al transport privat, per lliurar-los a
bicicletes i autobusos en punts de la ciutat en què són quasi inexistents, amb la proliferació de cues que provoquen més contaminació, o la
construcció de les anomenades i controvertides superilles.
Tanmateix, sincerament, a mi no m’ha acabat
de sorprendre l’actitud de la líder de Barcelona en Comú, doncs he de
reconèixer que mai me la vaig acabar de creure en els seus temps d’activista social i
líder de la PAH, tot i que no n’esperava una metamorfosi tan radical.
No hay comentarios:
Publicar un comentario