L’ESTAT DEL BENESTAR

Podem escoltar els darrers anys com molts polítics de dretes, però també algun d’esquerres, ens diuen que l’estat del benestar actual d’Espanya, en particular, i del continent europeu, en general, són insostenibles.

És cert que l’actual conjuntura econòmica del món occidental no és gens positiva, però, per molt dolenta que sigui la situació, segur que aquesta és molt millor que la que hi tenia lloc a Europa després de finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aleshores, els països que més van patir el cruent conflicte bèl·lic, com Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia, van posar en marxa, a més de nacionalitzar un munt d’empreses, l’anomenat estat del benestar, al qual s’hi van afegir amb el temps estats com Espanya, Grècia o Portugal.

Tota aquesta idea de l’estat del benestar va començar a ser qüestionada entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, quan la conservadora i ultra-liberal Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques i el republicà i fervent anti-comunista Ronald Reagan es va convertir en president dels Estats Units. El procés de nacionalització que havia tingut lloc a Europa als anys 40 i 50, que fins i tot hi va viure una important introducció en un país tan capitalista com els Estats Units en l’etapa presidencial del demòcrata Franklin D. Roosevelt, es va convertir en una autèntica febre de privatització d’empreses públiques.   

De totes maneres, el pitjor va arribar arran de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica (URSS), sense que amb això vulgui defensar, ni molt menys, cruents règims com el de l’antiga Alemanya Democràtica o l’exercit per Josip Stalin a la URSS. No obstant, mentre existia el comunisme a l’est d’Europa, els països occidentals del continent, precisament per evitar que els seus estats abracessin la ideologia (França i Itàlia van estar molt a prop de fer-ho), acontentaven els seus habitants amb nombrosos avantatges socials, en sectors com l’educació, la sanitat o l’atur. Evidentment, amb la fi del comunisme a Europa, ja no fan falta aquests ajuts i ara ens fan creure en la seva insostenibilitat.