PENSO QUE ÉS COMPATIBLE i COHERENT

Un càlid dia de juliol de 2010, un milió de catalans van sortir als carrers de Barcelona per protestar contra la decisió del Tribunal Constitucional per retallar el nou Estatut de Catalunya. Molts dels assistents, la majoria d’ells, van aprofitar el multitudinari acte per demanar la independència. 

Un dia més tard, la selecció espanyola va conquistar a Johannesburg el Mundial de futbol i moltes persones van anar a celebrar-ho a la plaça d’Espanya de la Ciutat Comtal. Molts analistes van parlar llavors sobre les grans contradiccions de la població catalana.

La setmana passada, mitjançant una enquesta del CEO, es va conèixer que per primer cop, en cas de referèndum, els catalans votarien a favor de la independència del seu país, mentre que, uns dies més tard, Espanya guanyava l’Eurocopa (foto) i la gent ho tornava a celebrar amb clàxons i petards. De nou, els experts han parlat de la poca coherència dels catalans.

Doncs jo penso que no es tracta ni de contradicció ni tampoc d’incoherència perquè crec que és totalment compatible ser independentista i anar a favor d’Espanya per les següents raons:

- Catalunya no té selecció oficial. Si la selecció catalana no pot jugar ni Mundials ni tampoc Eurocopes, és normal que molts catalans sentin l’espanyol com el seu equip més proper.

- Vuit jugadors del Barça es trobaven concentrats amb la selecció espanyola. Els barcelonistes Víctor Valdés, Gerard Piqué, el recentment fitxat Jordi Alba, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas i Pedro Rodríguez formaven part del combinat dirigit per Vicente del Bosque a l’última Eurocopa. Tots ells, amb excepció de Iniesta i Pedro, que també han estat formats a la Masia, han nascut a Catalunya. A més, de no ser per les lesions, els també blaugranes Carles Puyol i David Villa haurien estat convocats per disputar el torneig.

- La importància dels jugadors catalans a la selecció. No hi ha dubte que homes com Piqué, Puyol, Joan Capdevila, Busquets, Xavi i Fàbregas han estat bàsics al combinat espanyol els darrers anys.

- El bon futbol. És veritat que en aquesta Eurocopa el joc d’Espanya no ha estat massa bonic, ofensiu i fluid, amb l’excepció de la final, però tant al passat Mundial com sobretot en l’anterior Europeu, quan Luis Aragonés n’era el seleccionador, el conjunt estatal va oferir un excel·lent futbol, molt proper a la filosofia del FC Barcelona, que va causar l’admiració del món sencer. No és estrany, doncs, per molt independentista que un sigui, que la majoria de catalans es rendeixin al joc espanyol com ho fan al del Barça.

- L’independentisme s’ha tornat més ampli, eclèctic, heterogeni i complex. Fa uns anys, l’independentisme era una ideologia que abraçava una minoria, normalment pertanyent a famílies de vàries generacions nascudes a Catalunya, catalanoparlants i de comarques de la zona més profunda del país com la Garrotxa, Osona, el Pla de l’Estany, el Ripollès o el Solsonès, entre d’altres. Ara hi ha una nova fornada d’independentistes, alguns, fins i tot en algun cas castellanoparlants, de famílies originàries de comunitats com Andalusia, Extremadura o Galícia. Per la qual cosa és normal que simpatitzin per la Selecció.