Fa anys, molts anys, quan escoltàvem polítics com Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Felipe González, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o Enrique Tierno Galván, entre d’altres, es notava que allò que deien i argumentaven ho portaven a dins i ho expressaven amb total naturalitat. Tristament, això ja no succeeix des de fa algun temps.
La figura de l’assessor, que segurament ja existia i tenia importància durant l’època dels polítics significats, ha pres una dimensió espectacular, fins el punt que quan escoltes un dirigent actual, la sensació és que tingui al seu voltant una mena d’apuntador teatral que constantment li indiqui que ha de comentar en aquell moment.
Jo particularment, i penso que moltes altres persones també, preferim observar uns polítics amb defectes, errades i imperfeccions, i només cal recordar la simpatia cap a alguns dirigents peculiars com Fernando Morán, ministre d’Exteriors en el primer gavinet de González, o l’actual alcalde de Barcelona Xavier Trias, sens dubte el representant convergent més ben valorat del moment.
Hi observo, a més a més, altres dos grans problemes en els assessors: en primer lloc, sembla que no fan massa bé la seva feina, tenint en compte les declaracions i actituds que han mostrat els últims anys tant José Luis Rodríguez Zapatero com Mariano Rajoy (tots dos a la foto). En segon lloc, cada vegada n’hi ha més a les diferents administracions, mitjançant uns sous força generosos, i evidentment això suposa un nou problema per rebaixar el dèficit públic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario