ES PODRIEN PROHIBIR LES CAMPANYES ELECTORALS ?

Tinc la fortuna de comptar amb una feina, encara que ja m’han abaixat el sou diverses vegades, de no haver estat desnonat de cap llar i de poder arribar a final de mes. Així i tot, quan veig per televisió els actes de la campanya electoral, siguin del partit que siguin, opto per canviar de canal o directament apagar l’aparell, debut al malestar que em provoquen aquests esdeveniments.

Si a mi em passa això, no se que pot arribar a ser per a una persona que ha perdut el treball, que han obligat a marxar de casa seva, que compta amb una feina precària, que treballa a l’economia submergida, que no arriba a final de mes, que ha hagut de tornar a casa dels pares, que ha de demanar ajut a una ONG o vàries d’aquestes circumstàncies a la vegada. M’imagino que el sentiment de ràbia i impotència deu ser immens.

No entenc, amb els gravíssims problemes que té actualment Catalunya, com els diferents partits polítics es poden gastar un munt de diners en propaganda electoral i els seus líders anar amb un somriure perenne per tots els mítings i trobades. Penso honestament, almenys pel que fa en els temps presidits per crisis econòmiques com l’actual, que les campanyes electorals s’haurien de prohibir.

A més a més, que importa el que ens diuen els polítics si després, molt probablement, hauran de fer el que els ordenin Angela Merkel, la Comunitat Europea, el Banc Europeu, els Estats Units, la Xina, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, els principals bancs o les diferents multinacionals ?  

PACO IBÁÑEZ I JOAQUÍN SABINA

Coneixia molt poc Paco Ibáñez (foto), però no em va agradar gens una vegada que més o menys va afirmar que mentre a Bòsnia hi havia una guerra, aquí anàvem al futbol. No m’han entusiasmat mai aquesta mena d’intel·lectuals, artistes o progres que critiquen aquest esport, el qual poca culpa té de les desgràcies i tragèdies del món i que fins i tot, mitjançant la seva pràctica, ha tret de la misèria o d’altres perills, com la delinqüència i les drogues, força adolescents de barris humils del món desenvolupat i un gran número de nois de països del Tercer Món.

Pel contrari, si tenia força informació sobre Joaquín Sabina, del qual m’agraden algunes cançons de fa molts anys, com “Princesa” o “Pongamos que hablo de Madrid”, encara que les últimes coses que he escoltat d’ell no són en absolut del meu gust. Havien aspectes d’ell que considerava molt positius, com donar suport a un partit polític minoritari com Izquierda Unida, distanciant-se del famós “Club de la Ceja” que demanava el vot pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero; el fet de veure’s obligat a exiliar-se a Londres durant el franquisme o el detall de versionar en català una cançó de Quico Pi de la Serra

Tanmateix, la setmana passada el meu pensament sobre aquests cantautors va canviar radicalment. Mentre Ibáñez va dir que en ell Catalunya tenia un “soldat” amb el qual comptar per la seva llibertat, a part de comentar que el nostre país és humiliat per Espanya i que es tracta d’un lloc on es viu i es deixa viure, aspecte que jo sempre he defensat, Sabina atorgava el seu pintoresc “Himno de España”, al qual ni li veig cap gràcia, a la plataforma política Ciutadans, la mateixa que van idear una sèrie d’intel·lectuals i artistes molt ben situats socialment i que, al mateix temps que reneguen del nacionalisme català, practiquen el més perillós, tancat i exclusiu nacionalisme espanyol.

ELECCIONS DEL 25 N: UNA OPORTUNITAT A LA CUP ?

Manquen només tres diumenges perquè hi tinguin lloc unes històriques eleccions al Parlament de Catalunya, les més importants des de les primeres que es van realitzar arran de la restauració democràtica, quan el 1980 el convergent Jordi Pujol va superar el socialista Joan Raventós amb certa sorpresa. Es tracta d’uns comicis que podrien ser el punt de partida cap a la independència o almenys en direcció a unes estructures d’autogovern molt més àmplies que les actuals. 

Pel que fa als partits majoritaris, aquestes són les circumstàncies actuals:

Convergència i Unió (CIU). Crec que de forma molt injusta, Artur Mas s’ha apropiat el paper protagonista de la manifestació per a la independència del passat 11 de Setembre, que va organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya i a la qual, per cert, no hi va assistir el President. En el programa de la coalició nacionalista no hi surt per enlloc la paraula independència, la qual mai ha pronunciat Mas, el qual tinc molts dubtes que estigués disposat a arribar fins el final en aquesta qüestió. A més, una majoria absoluta podria donar ales a CIU per seguir per la senda de les retallades socials en llocs tan bàsics com la sanitat o l’educació.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Els socialistes catalans continuen la seva particular “travessa pel desert” i tot sembla indicar que el pròxim 25 de novembre hi haurà una nova ensopegada espectacular del partit que encapçala actualment Pere Navarro, que fins i tot podria perdre la segona plaça en benefici del PP o d’ERC. El PSC, a més de seguir apostant per un federalisme que sembla no entusiasmar pràcticament ningú, té el problema de la seva complicada relació amb el PSOE, fins i tot pel que fa a la militant catalana Carme Chacón. Quant a les polítiques socials, dubto que fossin massa generosos en cas de victòria.

Partit Popular de Catalunya (PPC). Alicia Sánchez Camacho està jugant clarament la carta de la por quant a una possible escissió de Catalunya de l’estat espanyol i ha arribat a parlar de la fi de les pensions o de la no convalidació de títols universitaris. A mi particularment no m’ha agradat mai aquest tipus de tàctica, molt semblant a aquella que tantes vegades han fet servir tant el PSC, mitjançant José Zaragoza, com el PSOE. A més, un hipotètic triomf del PPC podria acabar amb la molt encertada normalització lingüística a les escoles catalanes i molt probablement seria l’origen de fortes retallades socials.

Iniciativa per Catalunya (ICV). Joan Herrera, el nou secretari general d’ICV, és un home que em cau bé i a més me’l crec, a diferència d’allò que em passava amb Joan Saura i sobretot Imma Mayol. Iniciativa és l’únic partit que va a les eleccions del dia 25 amb una clara intenció de lluitar contra les terribles i continuades retallades del govern de CIU, sense oblidar-se de les reivindicacions catalanes d’un major grau d’autogovern. Les úniques coses que em sobren d’ICV són els seu acostament històric a un PSC molt poc esquerranista o aquest món utòpic i de colors en què somnien o ens fan creure que somnien.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Com en el cas d’Herrera, em cau força bé Oriol Junqueras, el nou màxim dirigent d’ERC, més en la línia modesta i planera de Joan Puigcercós que no pas en la més intel·lectual i una mica pretensiosa de Josep Lluís Carod Rovira. Dels cinc partits majoritaris de Catalunya, sens dubte el republicà seria el més fiable per emprendre el camí cap a la independència, però hi ha dues coses que m’incomoden d’ERC: en primer lloc, els seus intents d’acostament a CIU i, en segon lloc, el poc que es parla de polítiques socials, quan es tracta d’un partit d’esquerres.

Ciutadans (C’s). Si amb la victòria del PP, la llengua catalana entraria en una conjuntura molt perillosa, aquest fet seria encara més greu amb la possibilitat que C’s comptés amb determinació. Em sorprèn aquesta gent que va en contra del nacionalisme català, però, de forma conscient o insconscient, utilitza el nacionalisme espanyol.     

Per tant, tal com està el panorama, seria bo donar una oportunitat a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Allà on ja governen, concretament als ajuntaments d’Arenys de Munt, Celrà, Navàs i Viladamat, estan complint les expectatives, fonen independència amb polítiques socials, utilitzen el mètode assembleari i prometen que els seus representants no cobraran més de 1.500 euros al mes.

LA BARBÀRIE ÉS CONDEMNABLE, SIGUI ON SIGUI

Hi ha uns sectors de la societat, sobretot els formats pels progres, als quals els hi encanta, i amb raó, condemnar les atrocitats comeses per les potències occidentals, sobretot quan es tracta dels Estats Units, però en canvi el silenci és el més habitual quan la barbàrie la protagonitza un col·lectiu d’un estat del Tercer Món.  

Amb un gran sentit de la justícia per exemple s’han criticat i condemnat fets com la Guerra de l’Iraq o les condicions lamentables i incivilitzades en què es troben els reus a la presó nord-americana de Guantánamo, però pel contrari poques vegades escolto manifestacions en aquest sentit quan, posem per cas, les dones no tenen cap dret a l’Afganistan governat pels talibans o una nena és lapidada a Somàlia després de ser violada per un adult que només rep una pena de presó.

L’últim capítol el tenim en la bàrbara agressió d’un talibà a una adolescent anomenada Malala (foto) al Pakistan. La raó de l’atac va ser perquè Malala defensava l’educació de les nenes a la zona, cosa que els radicals prohibeixen. Afortunadament, la noia ha sobreviscut a l’agressió després de ser intervinguda quirúrgicament a la ciutat britànica de Birmingham. Tanmateix, malgrat tractar-se d’un fet terrible i vergonyós, a penes he sentit a cap progre realitzar un comentari sobre el tema.

QUE PENSARAN ELS BOSNIANS MUSULMANS?

La Unió Europea acaba de guanyar el premi Nobel de la Pau. És una decisió una mica sorprenent, almenys pel que a mi respecta, encara que no tant com quan el guardó el va rebre l’actual president dels Estats Units Barack Obama o sobretot quan va anar a parar a les mans de l’exsecretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, un dels grans artífexs del cop d’estat a Xile d’Augusto Pinochet contra el govern democràtic de Salvador Allende.

Com a historiador, sempre m’ha semblat admirable que, una dècada després de la finalització de la cruenta, salvatge i terrible Segona Guerra Mundial, dos estats que semblaven enemics irreconcialiables, com Alemanya i França, fossin capaços d’unir-se i entendre’s per fundar la Unió Europea, juntament amb Bèlgica, Holanda, Itàlia i Luxemburg, i que oblidessin les seves llargues i històriques diferències.

No obstant això, no puc oblidar la passivitat d’Europa en el pitjor conflicte bèl·lic que ha viscut el continent des de 1945, com va ser la Guerra dels Balcans i molt concretament durant el terrible enfrontament que va tenir lloc a Bòsnia i Hercegovina, entre 1992 i 1995, en què el bàndol serbo-bosnià, mitjançant personatges sinistres com Radovan Karadzic (foto) o Ratko Mladic, va cometre atrocitats contra la població musulmana que semblaven ja oblidades pel que fa a les nostres latituds. Potser els bosnians musulmans no hauran quedat massa contents amb el premi Nobel de la Pau d’enguany.

INDEPENDENTISME DE COR I INDEPENDENTISME ECONÒMIC

L’independentisme català sempre ha existit, no és cap invent dels últims anys, i d’això en pot donar fe alguna persona que, sobretot durant els temps de la dictadura franquista, hagués tingut algun tipus de contacte amb ambients associacionistes diversos.

Personalment, encara que a casa sempre vaig respirar un ambient catalanista, vaig abraçar un profund independentisme quan em vaig veure obligat a realitzar el servei militar. Només el fet d’entrar dia rere dia per una porta en què hi deia “Todo por la patria”, ja era una raó important per desitjar l’escissió catalana de l’estat espanyol, però també es poden argumentar els insults, la incomprensió o fins i tot les agressions d’alguns “companys” cap a altres pel fet d’haver nascut a Catalunya, estar orgullosos de ser catalans o parlar la seva llengua materna.

Més tard, em va entrar aquesta cosa tan bonica, pijo-progre, utòpica i políticament correcte de sentir-me “ciutadà del món”, però va ser una petita etapa que va finalitzar quan José María Aznar i la seva majoria absoluta em van tornar per la via del sobiranisme. Per tant, em considero un independentista de cor.

Com tothom sap, els darrers anys l’independentisme ha ascendit a Catalunya de forma vertiginosa, entre d’altres coses perquè els líders del PP i alguna premsa madrilenya hi han contribuït de manera decisiva. Però aquest increment s’ha produït fonamentalment pel fet econòmic, el qual, per les declaracions que realitzen molts dels seus màxims representants, sembla ser el tipus d’independentisme de Convergència i Unió.

Molt probablement aquests que jo anomeno independentistes econòmics ho deixarien de ser si es produís un “miracle” i Mariano Rajoy arribés a un acord amb Artur Mas pel que fa al pacte fiscal. Però Catalunya no és només una hisenda pròpia, és també un sentiment, una història mil·lenària , una llengua i una cultura.        

L’ESCÀNDOL LANCE ARMSTRONG

Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, l’exciclista nord-americà Lance Armstrong, vencedor de set Tours de França consecutius des del 1999 fins el 2005, serà acusat oficialment d’haver-se dopat i la Unió Ciclista Internacional li retirarà les set victòries que va aconseguir a París, les quals segurament restarien desertes al palmarès de la Grand Boucle.

El ciclisme no és l’únic esport en què el dopatge ha estat present durant molts anys, doncs també ha afectat de forma seriosa altres disciplines com l’Atletisme, però sens dubte ha estat l’activitat més complexa en aquest sentit, amb casos tan conflictius, en algun cas força polèmics perquè no semblaven massa evidents, com els d’Ivan Basso, Alberto Contador, Floyd Landis, el desaparegut Marco Pantani, Michael Rasmusen, Jan Ullrich o Alejandro Valverde, sense oblidar l’escàndol Festina, quan comptava amb homes com Richard Virenque o Alex Zülle, durant el Tour de 1998, o l’afer Port, amb el metge Eufemiano Fuentes i l’exdirector esportiu de l’ONCE Manolo Sáiz al capdavant. 

Ara ha tingut lloc el molt probable dopatge del campeoníssim ciclista texà Armstrong, que va guanyar les seves set rondes franceses després de superar un càncer. No es aquesta extraordinària recuperació que va tenir el nord-americà allò que em va fer dubtar sobre el seu espectacular rendiment, sinó que al llarg de la temporada només brillés durant el Tour. Hem de tenir en compte que altres grans campions com Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault o Miguel Induráin triomfaven en altres proves, a part  de la Grand Boucle, i que tots ells van ser capaços, per exemple, de guanyar Tour i Giro el mateix any.

Tanmateix, per acabar aquest article, vull dir que els ciclistes em semblen els més innocents, o els menys culpables, d’aquesta trista història. Gaudim molt quan aquests esportistes escalen muntanyes que a nosaltres ens costarien fins i tot pujar en cotxe. Llavors, no ens estrany que després passi el que passi.