LA PROBLEMÀTICA VENEÇOLANA

Fa uns dies, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, va passar a la posteritat per auto-proclamar-se president de l’estat sud-americà envers el titular Nicolás Maduro (foto), sent immediatament reconegut pels Estats Units, el Canadà, l’Argentina o el Brasil i, una setmana més tard, per alguns membre de la Unió Europea, entre ells Espanya.

No considero que els governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro a Veneçuela, com tampoc els de Fidel i Raúl Castro a Cuba, siguin, ni molt menys, els millors sistemes polítics que hagin hagut al món, però no suporto aquestes afirmacions que parlen de pobresa, corrupció o manca de drets humans en aquests estats i, en canvi, s’obviïn el mateixos fets en altre països de latituds similars.

Aquests que afirmen els problemes que té la Veneçuela de Maduro, són conscients dels que existeixen en altres estats de l’Amèrica Llatina, alguns gravíssims, com Argentina, el Brasil, Colòmbia, Guatemala, Hondures, Mèxic o el Salvador ? Com és que Guaidó no és per a Albert Rivera, líder de Ciutadans, un colpista com afirma dels líders independentistes catalans ? Com és possible que Veneçuela sigui un assumpte important per a la Unió Europea i Catalunya una problemàtica interna de l’estat espanyol ? Per què no es reconeix, encara que sigui una vegada, els avenços en matèries com la sanitat o l’educació en països com Cuba, Veneçuela o la Bolívia d'Evo Morales ?  

ES PODEN CONSIDERAR PRESOS POLÍTICS ?

He de reconèixer que quan els nou polítics i activistes catalans van entrar a la presó, en un principi en centres penitenciaris madrilenys, tenia dubtes en el fet de si es podien considerar o no presos polítics, però ara n’estic pràcticament segur que poden tenir aquesta condició.

Una vegada, l’exministre de Justícia, el popular Rafael Catalá, qui un dia, juntament amb els titulars d’Interior i Educació i Cultura, respectivament Juan Ignacio Zoido i Íñigo Méndez de Vigo, entonava amb emoció l’himne legionari “El novio de la muerte”, va comentar que ningú a Espanya estava empresonat per tenir una ideologia independentista, fet en el qual tenia part de raó perquè, de ser així, uns dos milions de catalans es trobarien tancats en centres penitenciaris, però aquest argument no treu que Oriol Jonqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no siguin presos polítics.

Espanya, en ocasions, sembla un país en què delinquir surti gairebé gratuït, i, per posar només dos exemples (en podrien ser bastants més), observem, d’una banda, com expolítics amb gravíssimes acusacions de corrupció, com Jordi Pujol o Francisco Camps, respectivament expresidents de les Generalitat catalana i valenciana, es troben lliures, mentre Rodrigo Rato, exministre d’Economia amb José María Aznar i anterior màxim dirigent del Fons Monetari Internacional i Bankia, entitat amb la qual va protagonitzar nombrosos escàndols, va trigar un munt d’anys en ser empresonat.

D’altra banda, tenim el cas de la Manada, i no es tracta de l’únic d’aquesta mena, en què cinc joves, entre ells un guàrdia civil i un militar, van violar una jove durant les festes de Sant Fermí a Pamplona i els jutges van dictaminar que, com la víctima no havia oposat prou resistència, només es tractava d’abús. Poc més tard, al no ser la sentència encara ferma, van sortir en llibertat provisional perquè, segons l’opinió dels togats, no existia risc de fuga, malgrat que un d’ells va intentar renovar-se el passaport, ni tampoc de reincidència, a pesar de comptar tots amb un historial delinquiu força important.

Mentrestant, 11 persones sense antecedents penals i de caràcter pacífic es troben des de fa més d’un any sota presó preventiva arran d’una instrucció aparentment surrealista del jutge Pablo Llarena (foto), en què per exemple se’ls acusa de rebel·lió, delicte que comporta violència i, tots sabem, que aquesta només la van exercir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil durant el referèndum de l’U d’Octubre de 2017.     

LES CONTINUADES MUTACIONS DE CONVERGÈNCIA

Ara fa uns dies, es va presentar la nova associació política de la Crida Nacional per la República (CNR), liderada per l’expresident de la Generalitat de Catalunya exiliat a Bèlgica, Carles Puigdemont, l’actual màxim mandatari català Quim Torra i l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, l’ara empresonat Jordi Sánchez.

Encara que els homes i dones que han col·laborat en l’aparició d’aquest nou corrent polític apostin per un pas més enllà en el que ells opinen que suposa la construcció de la República, sincerament penso que és una mutació més de la vella Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), després de les experimentades amb el Partit Demòcrata de Catalunya (PdCat) i Junts per Catalunya (JCat). 

CDC va governar Catalunya, sempre sota el lideratge de Jordi Pujol, des de l’any 1980 fins a l’any 2003, i fins it tot va guanyar totes les eleccions fins a l’any 2012, encara que el successor i hereu de Pujol, Artur Mas, va haver de romandre a l’oposició durant els tripartits d’esquerres encapçalats per Pasqual Maragall i José Montilla.

Tanmateix, dos factors van provocar la desaparició del partit de centre-dreta creat durant la dècada dels 70 del passat segle XX: d’una banda, arran de la confessió de Pujol, que comptava amb una important suma de diners al Principat d’Andorra, escàndol que es va anar engrandint amb el pas del temps, i, d’altra banda, els problemes judicials originats per la trama de corrupció del 3%.

Quan ja s’havia fundat el PdCat, aleshores dirigit per Marta Pascal, Mas, que s’havia convertit en una mena d’heroi arran de la celebració del referèndum del 9 de novembre de 2014, que el va acabar inhabilitant, va convèncer el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Oriol Junqueras, per anar junts als comicis autoproclamats com a plebiscitaris de l’any 2015, en una plataforma anomenada Junt pel Sí (JSí), però, ironies del destí, Mas va haver de fer un pas al costat pel veto de la Candidatura Unificada Popular (CUP), que finalment va envestir Carles Puigdemont com a nou president.

Amb Puigdemont exiliat i Junqueres empresonat, i en un període en què les enquestes assenyalaven ERC com a clara triomfadora del sector independentista per a les eleccions de l’any 2018, les imposades pel 155, l’expresident va fundar l’associació Junts per Catalunya i aquesta va ser capaç de superar els republicans en la votació, per la qual cosa, els exconvergents van poder tornar a situar un dels seus a la presidència de la Generalitat, en aquest cas Torra, després de les impossibilitats de proclamar el mateix Puigdemont i els empresonats Sánchez i Jordi Turull.  

Ara, quan les enquestes donen favorita ERC per aconseguir el triomf en les pròximes municipals, i més concretament a la ciutat de Barcelona, amb la candidatura de l’exsocialista Ernest Maragall, els que jo considero convergents de tota la vida es treuen del barret la CNR, que, encara que no es presenti amb aquestes sigles,  intentarà donar la sorpresa tant a les municipals com a les europees. Ho aconseguiran un altre cop ?

A la foto, Puigdemont i Torra.

JOSÉ MONTILLA

No em va agradar la manera en què José Montilla es va proclamar com a candidat socialista a la Generalitat de Catalunya, doncs aleshores vaig pensar que no s’havia estat massa elegant amb el llavors president català Pasqual Maragall, ni tampoc ha estat mai un del polítics catalans que més he admirat, sense oblidar que no vaig entendre com, després d’ostentar el càrrec institucional més important del país, va optar per convertir-se en senador espanyol, però els últims anys, el veterà mandatari socialista ha demostrat una gran i admirable dignitat.

Montilla, amb el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya, va ser investit president de la Generalitat l’any 2006, donant inici al segon tripartit i deixant novament fora del govern el convergent Artur Mas, que per segon cop consecutiu havia guanyat les eleccions, aquella vegada tant en vots com en escons. El polític de la localitat andalusa d’Iznájar va haver d’afrontar la gravíssima crisi econòmica que es va iniciar l’any 2008 i també la polèmica retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, per la qual cosa no va ser gens estrany que perdés clarament els comicis de l’any 2010 davant el mateix Mas.

Malgrat que sempre ha deixat clar que es troba molt allunyat de l’independentisme i que va fer tot el possible perquè Carles Puigdemont no declarés el 27 d’octubre de 2017 la pseudo-declaració unilateral d’independència, el també exalcalde de Cornellà de Llobregat i expresident de la Diputació de Barcelona va negar-se a comparèixer a la sessió del Senat que va imposar l’article 155 a Catalunya, per la qual cosa va ser sancionat; ha visitat alguns dels reclusos independentistes al centre penitenciari de Lledoners i, juntament amb els igualment anteriors presidents Jordi Pujol, Maragall i Mas, ha demanat la fi de la presó preventiva de tots els activistes i polítics empresonats.

Potser n’hauria d’extreure alguna lliçó Miquel Iceta, l’actual secretari general del Partit dels Socialistes de Catalunya. 

L’AUGE DE L’EXTREMA DRETA AL MÓN

Jair Bolsonaro (Brasil), Rodrigo Duterte (Filipines), Jaroslaw Kaczynski (Polònia), Benjamin Netanyahu (Israel), Viktor Orban (Hongria), Matteo Salvini (Itàlia) o Donald Trump (Estats Units) són alguns dels homes d’extrema dreta, o molt propers a ella, que han assolit llocs de poder en diferents estats del món, mentre la ideologia és considerablement forta en llocs com Alemanya, Àustria, Eslovàquia, França, Holanda i Txèquia i ja treu al cap a Espanya, sinó estava ja ben consolidada, doncs hi ha importants sectors del Partit Popular que mai s’han allunyat del franquisme. 

A què es deu aquest fenomen del moment àlgid que viu l’extrema dreta ? Evidentment, són vàries les causes, entre les quals podríem destacar la gravíssima crisi econòmica que es va iniciar l’any 2008, la por que en diferents sectors hi ha de la immigració, molt explotada pel neo-feixisme, però també pel que seria considerada la dreta més moderada, o la manca de solucions que donen els partits tradicionals, però penso que existeix un quart factor molt important: el desencant que ha motivat amb les seves accions l’esquerra.

L’extrema dreta té molts defectes, és evident, però també compta amb una virtut: el seu discurs és curt, clar, senzill i en absolut complex, el qual arriba de manera directa al poble, sobretot la seva part més planera, aquella menys formada i més bàsica i primària. Una altra cosa és si aquests partits tan radicalitzats, una vegada arribin al poder, seran o no capaços de complir un programa que, a primera vista, sembla impossible de portar a terme.

Pel contrari, l’esquerra, tant la seva part moderada com la més extrema, compta amb un missatge més complicat, complex i abstracte. Per exemple, les diferents assemblees, tot i que personalment les trobo justes i necessàries, alguns cops es fan eternes i només cal recordar aquelles sessions interminables de la CUP, l’any 2015, per decidir si permetien Artur Mas ser o no ser president de la Generalitat de Catalunya.

Tampoc podem oblidar que quan els partits d’esquerra han arribat al poder, i penso per exemple en els governs socialistes a Espanya de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, però també els de França amb François Mitterrand o François Hollande, han decebut profundament i han aplicat polítiques liberals i capitalistes més pròpies de la dreta. Fins i tot, quan la considerada extrema esquerra s'ha instal·lat en algun ajuntament, a penes s’han observat canvis, fins el punt que el govern a Barcelona de l’exactivista Ada Colau, per comentar un cas, potser passarà a la posteritat per la construcció de superilles, un tema que no crec que entusiasmi la gent més necessitada i desafavorida.

A la foto, Jair Bolsonaro, nou màxim mandatari del Brasil.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Durant la meva infància, i per iniciativa dels meus avis, a casa meva es comprava la Vanguardia, en aquella època la Vanguardia Española, però, uns anys més tard, per decisió dels meus pares, es va començar a adquirir el Periódico de Catalunya, que seguidament, una vegada em vaig independitzar, també va ser el meu diari de capçalera durant molts anys.

He de reconèixer, però, que hi ha coses del Periódico que mai m’han agradat, com les al seu dia innovadores portades en color de caràcter bastant sensacionalista o un acostament molt clar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), tot i que, malauradament, la independència dels diferents mitjans de comunicació catalans i espanyols, dels àmbits radiofònic, televisiu o de premsa escrita, sempre ha estat força limitada.

Pel contrari, sempre hauré d’agrair al rotatiu barceloní el seu caràcter fundacional de caire progressista, la heterogeneïtat alhora de cercar col·laboradors, doncs han hagut articulistes de pràcticament tots els colors polítics, d’esquerres i de dretes, o constitucionalistes i sobiranistes, i sobretot, el fet que per mitjà del segurament el seu director més cèlebre, Antonio Franco, es decidís a finals de la dècada dels 90 del passat segle el llançament d’una edició en català.

Tanmateix, com ha ocorregut en partits polítics com el mateix PSC o l’antiga coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CIU), el Periódico es va veure força perjudicat pel procés sobiranista de Catalunya, doncs en un període en què tot s’ha observat blanc o negre, el diari català, com va fer també al seu dia el PSC de Pere Navarro, va optar pel gris, és a dir, per un punt de vista equidistant entre l’espanyolisme i l’independentisme.

Però, com també ha fet posteriorment el PSC amb el seu nou secretari general, Miquel Iceta, el Periódico, de la mà del seu actual director Enric Hernández (foto), va decidir més tard situar-se clarament al costat del sector constitucionalista, malgrat que, s’ha de comentar i agrair, ha mantingut col·laboradors pròxims al sobiranisme com Xavier Bru de Sala, Sílvia Cóppulo, l’il·lustre Josep Maria Espinàs, Enric Marín, Andreu Mas Pujol o Marçal Sintes, encara que al seu dia es va acomiadar el caricaturista Miquel Ferreres. 

Però el més greu de tot, sens dubte, no ha estat l’alienament descarat de l’editorial amb l’espanyolisme, sinó algunes notícies que el mitjà va donar durant els temps més convulsos del procés, com un presumpte avís de la CIA als Mossos d’Esquadra, publicat poc després dels atemptats a la Rambla del 17 d’agost de 2017, personalment penso que molt poc creïble, o la informació que el cos nacional català de policia estava destruint proves sobre la referida advertència o d’un possible espionatge a partits polítics contraris a l’independentisme, cosa finalment arxivada pels tribunals, i tot plegat acompanyat de portades explosives.

Allò cert és que el Periódico, des de què se’n fer càrrec Hernández, que per la seva nova orientació va perdre una col·laboradora tant important com Neus Tomàs i qui podria ser el pròxim director de Televisió Espanyola, ha baixat més o menys un 50% de les seves vendes i es comenta que actualment es troba en mans d’una important entitat bancària, la qual està cercant un comprador, doncs l’editorial de tota la seva existència, el Grupo Zeta, es troba en hores molt baixes.

QUÈ LI PASSA A ALBERT RIVERA ?

Malgrat trobar-se als antípodes ideològics personals, no vull restar mèrits a la carrera política d’Albert Rivera, president del partit polític Ciutadans (C’s), tot i que s’hauria de reconèixer que, per arribar a l’elit, ha tingut importants suports per part de la premsa madrilenya, cadenes de televisió privades de l’estat espanyol o algunes empreses i entitats bancàries, sense oblidar la tasca realitzada per part dels intel·lectuals fundadors de l’associació.

No obstant, no entenc aquest tarannà tan dur i irritable de Rivera, aquest aparent odi cap als polítics independentistes, doncs es pot entendre, evidentment, una crítica o una denúncia cap a postulats amb els quals no s’està d’acord, però no aquesta ràbia que el líder de C’s sembla tenir cap a tot el que tingui a veure amb el sobiranisme i els seus principals dirigents, molts d’ells actualment a la presó o l’exili.

El moment més evident d’aquesta terrible animadversió va tenir lloc durant la passada campanya electoral d’Andalusia, quan el polític barceloní va fer circular un autobús amb les imatges de Carles Puigdemont i Oriol Junqueres, els anteriors president i vicepresident de la Generalitat de Catalunya, el primer en l’exili de Waterloo i el segon al centre penitenciari de Lledoners, on es demanava que no fossin indultats pel govern espanyol de Pedro Sánchez, quan ni tan sols s’ha celebrat el judici i no sabem encara si Junqueres i els altres polítics i activistes catalans empresonats seran o no condemnats. 

Recordo ara la figura del recentment desaparegut Josep Lluís Núñez. Sembla que el que va ser durant 22 anys president del FC Barcelona al seu dia va voler entrar en els cercles més pròxims a l’elit empresarial catalana i en el sector de la seva burgesia, sense aconseguir-ho. La resposta del constructor, lluny del ressentiment, l’odi o la ràbia, va ser la de presidir una entitat que normalment sempre havia estat en mans d’aquella burgesia, molt propera a l’antiga Convergència i del que va ser durant 23 anys president de la Generalitat Jordi Pujol.

La sensació, i evidentment puc estar molt equivocat en aquest pensament purament personal, és que Rivera va voler formar part de l’elit política catalanista i que, després de no poder-ho portar a la pràctica, es va passar el bàndol contrari, des del qual ha estat un dels seus principals detractors i fustigadors.